Punto Y Coma (Part IV)

Las semanas pasaron. Con el tiempo fui recuperando toda mi movilidad junto con la capacidad de hablar sin titubeos. También recibí varias visitas de familiares. Aunque comprendía su alegría y sus ganas de verme, para mí tan solo habían pasado semanas o meses desde la última vez que los vi. Pero claro, ahora estaban realmente cambiados y faltaban algunos. Me comunicaron el fallecimiento de mis dos abuelas, no me pude despedir de ellas, murieron sin saber que su nieto acabaría despertándose. Había otro asunto que empezó a preocupar, si todo el mundo había envejecido, ¿qué era lo que había pasado conmigo? Un día pedí un espejo de cuerpo entero, lo que vi fue de espanto. Un rostro pálido y casi en los huesos se reflejaba en él. Unas profundas y oscuras ojeras rodeaban mis ojos que sobresalían de sus cuencas oculares destacándose sobre las arrugas que demacraban mi cara. Haciendo cálculos ya tenía treinta cuatro años, pero aparentaba más de cincuenta o sesenta. Me impactó de tal modo la visión que me negué a recibir más visitas que no fueran de trabajadores del centro hospitalario. Necesitaba estar solo, acabar de comprender mi situación y dejar de ver a un extraño en el espejo. Durante algún tiempo me dediqué a leer todas las cartas, postales y fotografías que me habían dejado. Encontré mensajes de familiares que me deseaban mi próxima recuperación y había decenas de sobres dejados por mis amigos. Quince años son muchos y dan para mucho, aunque todas ellas tenían fechas ya muy pasadas, la vida sigue y ellos habían echado hacia delante. No les culpo. Sus mensajes contaban sucesos de sus propias vidas, sus logros, algunos se casaron y otros tuvieron hijos. Leer todo aquello me hizo ver todo lo que yo aún no había conseguido en mi vida, pero me alegró que las suyas nunca se detuvieran. Yo estudiaba una carrera universitaria cuando sufrí el derrame cerebral que me causó el coma. No la acabé entonces y con mi edad en ese momento no tenía opciones de un trabajo digno en condiciones. Había perdido el contacto de todos mis amigos y solo como estaba, todos mis sueños de adolescente quedaron aislados. Tenía que recuperar todo el tiempo perdido que pudiese. Reestablecer mi vida, localizar un lugar donde vivir y otro donde trabajar que me diese autonomía. Pero aún quedaba mucho tiempo para abandonar el hospital definitivamente.

Durante meses me sometí a un duro proceso de rehabilitación. Mis músculos atrofiados empezaron a ganar consistencia y toda mi apariencia mejoró considerablemente, rejuvenecí. Pronto pude andar por mí mismo, dejando atrás la silla de ruedas. Así empecé un nuevo capítulo de mi recuperación: Integración al nuevo mundo, ya que todo él había cambiado considerablemente en aquel lapso de tiempo. Yo que antes era todo un entendido de las nuevas tecnologías, ahora me veía desbordado por todos los aparejos que coexistían con la vida cuotidiana. Me sentía como una persona mayor, torpe y perdida delante de un teclado que no entendía. Pero todo eso poco me importaba, empezaba a echar de menor a mis amigos. (¿Dónde estaban?). Los quería a mi lado, contarles lo bien que estaba, volver a ser parte de sus vidas. Decidí no buscarles todavía, que no me vieran otra vez en un hospital. ¿Qué sorpresa no se llevarían si me presentase en su casa? La psicóloga no se mostraba de acuerdo con esta idea, decía que sería bueno para mi recuperación tener a mis amigos cerca. Aún así lo tenía bien claro, ya solo me faltaba que me diesen el alta. Por fin llegó. Después de unos días de adaptación eché mano de las páginas blancas y de Internet. En estos tiempos es increíblemente fácil localizar a quien sea en cualquier parte del mundo. Pronto tuve una lista con sus nombres, direcciones y teléfonos. A por ellos.

Esta es mi historia, víctima de un robo de tiempo, de un homicidio de vida, de una condena a volver a nacer. Ahora estoy bien, me pregunto por qué, pero sigo sin entender. Voy a tocar ese timbre, no me esperan. ¿Quién es? Soy yo, al que alguien le escribió en el libro de su destino un punto y coma; abre.

Punto Y Coma (Part III)

La puerta sonó y seguidamente se abrió. Entraron tres personas, dos mujeres y un hombre, no conocía a ninguna. Mientras una de las mujeres se mantenía al margen, muy atenta y bien vestida, las otras dos personas se agarraban fuertemente de la mano y me observaban con lágrimas en los ojos. Entonces supe quienes eran, debían de ser mis padres. Pero eso no era posible. Aquellos rostros, aunque tenían cierto parecido, no eran tal y como yo los recordaba, en mis recuerdos eran mucho más jóvenes. (Me lo tengo que estar imaginando, quizás soñando, si estoy en un hospital debe ser por alguna razón, puede que sean alucinaciones. Sí, eso debe ser). Despacio, muy poco a poco, como si temiesen que yo fuera a desaparecer en cualquier momento, se fueron acercando a mi vera. Me cogieron de la mano. A través de su tacto pude sentir sus miedos, sus nervios y su sufrimiento. (Pa... Pa... Padres) Fue cuanto pude decir, instantáneamente después nos fundimos en un largo e intenso abrazo. Sus cuerpos temblaban, sus defensas que los mantenían fuertes caían. (Pero, ¿por qué?). Cuando recuperaron la compostura empezaron a hablar. Me dijeron que habían luchado por mí durante todo el tiempo (¿qué tiempo?), que nunca me habían olvidado (¿por qué iban a hacerlo?), y que siempre me habían querido (¿y por qué no?), que durante estos últimos quince años en coma no habían perdido la esperanza... Siguieron hablando, pero yo ya no los escuchaba. (Quince años, quince años, en coma. ¿Quince años en coma?). Se me paró el corazón. Aquello lo explicaba todo, mí presencia en un hospital, la sorpresa de los médicos, su envejecimiento, su dolor. Pero traía más significados consigo. ¿Dónde estaba mi familia? ¿Qué era de mis amigos? ¿Y de mí mismo? Todo mi pasado, mi presente y futuro que tenía, echados a perder. Los largos años de estudio y trabajo ahora no servían para nada. Me acosté una noche de invierno, para despertar al día siguiente quince años después. No me quedaba nada. Las lágrimas brotaron vaciando un pozo sin fin. Por un momento no quise creer la verdad, cerré los ojos fuertemente pensado que cuando los abriese todo sería normal y yo estaría en mi habitación. Nada cambió. Mis padres dejaron de hablar, entonces intervino la tercera persona que lo había estado observando todo desde un segundo plano. Amablemente invitó a mis padres a abandonar la habitación, no querían hacerlo, pero en silencio obedecieron. Mientras ella ocupaba su lugar, me di cuenta de qué era lo que llenaba la habitación a mi izquierda, me costó creer no haberme fijado antes. Allí había una incontable cantidad de flores, postales, regalos, adornos, cartas, posters y fotografías. La vista se me nubló todavía más. La mujer se presentó como psicóloga y viendo el interés por mi descubrimiento me contó que todo aquel material se había ido acumulando durante todos aquellos años. Eran objetos de mis familiares y amigos, e incluso de personal del hospital que había estado ocupándose de mí. No podía dejar de llorar, me encontraba mareado y desconcertado, tiritaba no sé si de frío, de nervios, de miedo o de todo a la vez. Me eché a dormir, recé para no volver a despertar jamás.

Punto Y Coma (Part II)

Volví a estar consciente, ya no me dolía nada pero seguía sin conseguir hacer reaccionar mis músculos. El estridente pitido continuaba ahí, ahora a un ritmo más lento. (¿Podría ser que estuviese conectado a mí?) Eso significaría que... (Espera...) Oía algo más, murmullos, no estaba solo. Tenía que descubrir de quien se trataba, abrir los ojos, (¿pero y la luz? ¡Duele!). No importaba, me enfrenté a ella. Después del destello inicial aparecieron un par de tubos de neón. Su luz, que no era la de ningún túnel, hizo aparecer ante mí una habitación blanca y muy brillante. (Ésta no es mi habitación, aquí no me acosté yo anoche). De la nada apareció un rostro, una expresión sorprendida, extrañada y a la vez le brotaba una pizca de emoción y alegría contenida. Era joven, (¿quién es?). Igual de rápido que apareció, desapareció. Eché un vistazo a la habitación, sin duda me encontraba en un hospital y volvía a estar solo. Fue todo tan fugaz que hasta dudé que ese rostro fuese real. Seguía el pitido y ahora veía que venía de una máquina conectada a mí pecho, una de tantas. Varios pares de cables y tubos salían de mi cuerpo y se perdían por debajo de la cama. (¿Qué hacía yo en un hospital? Si anoche me acosté en casa, ¡en mi cama!). Esta pregunta rondaba por mi cabeza cuando por la puerta apareció un médico seguido del rostro de antes ahora unido al resto del cuerpo. Aquel nuevo rostro, el médico, empezó a toquetear todas las máquinas que me rodeaban. No se estaba quieto un segundo, arriba y abajo mientras murmuraba para si mismo cosas del estilo de (Esto no tiene sentido. Esto no debería pasar). Cuando por fin se detuvo, se me quedó mirando fijamente, sin parpadear, él no decía nada y yo era incapaz de hablar. Aún no sabría decir quien de los dos aparentaba estar más sorprendido. De punto formuló una larga lista de preguntas, no se como se pensaba que iba a poder contestarlas. Al percatarse de mis largos silencios se dio cuenta, al fin, de mi pequeño problema con el habla. Muy hábilmente me explicó que nos comunicaríamos a través de mis parpadeos, aunque él seguía sin hacerlo, de eso yo sí que era capaz. Con este sistema le hice saber que a pesar de que no podía hablar ni moverme, nada me dolía y me sentía estupendamente. Saciada su curiosidad se dirigió hacia el umbral de la puerta, mientras lo hacía me dijo que habían contactado con mis padres, estaban de camino. (¡Aleluya!) Me alegré, (alguien que me podrá dar respuestas y no más preguntas). Quién me iba a decir que sus respuestas me llevarían a otras mil cuestiones.

Punto Y Coma (Part I)

No sabía ni donde estaba, era consciente, pero no podía moverme, no oía, no sentía. Estaba tumbado, o al menos eso me parecía, cada parte de mi cuerpo... (¿Dónde estaban?). No podía siquiera mover un solo dedo (¿Qué me pasaba?). Me costaba pensar, seguía con los ojos cerrados (Debería abrirlos...) Me costó muchísimo este simple gesto, pero poco a poco mis párpados me obedecieron (¡Dios! ¿Qué es esa luz?) Rápidamente cerré los ojos de nuevo. Entonces me reí de mi propia paranoia, pensar que era la luz del final del túnel, ahora sé que en realidad volvía de ella, no hace gracia. Mi cuerpo adormecido continuaba sin responder a mis señales, y un dichoso pitido demolía mis oídos. (Quizás sea cuestión de recuperarlos) Tal y como me enseñaron me esforcé en abrir la boca para liberar presiones. Costó menos que abrir los ojos y ahora no me molestaba esa luz. Poco a poco el pitido fue cambiando de tono en tono, hasta que finalmente, desapareció. ¡Ya oía! Escuché... ¡pip! ¡pip! ¡pip! (¿Más pitidos?) Ya no eran mis oídos, algo los emitía. (¡Ah!) Empecé a sentir un hormigueo en lo que suponía que era uno de mis dedos del pie izquierdo. Se estaba despertando. El cosquilleo siguió un curso ascendente, de pierna en pierna hasta el tórax. Cada vez se hacía más intenso, ya no me gustaba que mi cuerpo despertase tan pronto, empezaba a doler... ¡barbaridades! Nunca antes había sido torturado con semejante maldad, me costaba hasta dar bocanadas de aire, no llegaba a mis pulmones, ¡me asfixiaba! ¡pip! ¡pip! ¡pip! ¡pip! Ese pitido sonaba más fuerte, a intervalos más cortos, perdía el conocimiento, lo perdía, ¡se iba! Me quedaba en blanco, (no puede ser que...)

I hate...

A los que no se comprometen.
A los que no hablan y se callan sus ideas.
A los que se decepcionan y decepcionan.
A los de sin fuerza de voluntad.
A los que se cierran en sí mismos.
A los que no dicen la verdad.
A los que ocultan.
A los que reconocen sus errores pero no siempre piden perdón.
A los que piensan después de actuar.
A los que se arrepienten de su pasado.
A los que nunca olvidan.
A los que defienden sus principios.
A los que no creen en la justicia, en la monarquía ni en los políticos.
A los republicanos.
A los que odian el fascismo, la xenofobia y la homofobia.
A los que no tienen dioses ni religión.
A los independientes que les lavan la ropa.
A los ecologistas.
A los despistados que pierden mil cosas.
A los que no encuentran su sitio.
A los que no aceptan su realidad.
A los difíciles de entender.
A los que no entienden pero no preguntan.
A los que suspenden.
A los que se dan por vencidos antes de tiempo.
A los que pasan oportunidades.
A los que son rechazados.
A los que dejan de amar para odiar.
.
.
.
.
A todos los que son como yo...

Nostàlgia

Intente recordar com poder volar al passat
Ser amb tu de nou i donar-te un abraç
Ser amb tu de nou una gran amistat
Intente recordar la teva mirada i no soc capaç

Moments del passat que lluitem per recordar i no oblidar
Dessitjant tornar a repetir experiències amb els que mai d’estimar podràs deixar.

Que no guanye l’oblit
Poder tornar a ser petit
Que encara no s’ha conseguit
Poder fer el salt d’aquest buit

El buit del res en silenci que abans era suficient per sentir-nos plens
Ara és, senyal inequívoca de la distància que ens separa de la nostra gent.

Jo no oblide...

A la deriva

Botella con flor, y en su interior carta de amor a la deriva
Despacio navega movida por olas, vientos y mareas
A destinatario que llegue, eso espero, tu me leas
Hoy te cuento mi historia, mi ultima, yo muero, que ella viva.

Largos viajes he hecho de costa a costa en la mediterránea en mi vida
Contra pueblos y en guerras luché, salvaje guerrero
Que de experiencia creía no existir nada eterno
Malditos sean los hilos del destino, nunca pensé que mi puñal en mi corazón acabaría

Siendo ella nacida de tierras valencianas, quien la conoce, bendito sea su nombre
A la posada que fuimos y allí, mi amada
Relojes que se paran, yo me quedo en su mirada
Amaneceres de júbilo espartano, deseaba su amor, yo por ella, olvidaba ser hombre

Sin casa y sin dinero, ¿qué hacía? Ni con mil besos ella me amaría
Dulce pena, amarga tristeza, agria locura
Olvidarla impensable, de hablarle me preocupa
Viéndola en la lejanía, esto se acaba, es mi fin, ella no es mía

Zarpo, a otros mundos me dirijo. Echo esa mirada atrás, lo detesto
Recuerdos que no acaban, brotan y rebrotan
Con ellos en mi alma soy débil, así me matan
No, busco el punto que me falta, sigo vivo, pero yo, ya he muerto

Vas tot de negre

Cor negre d'alma podrida amb pensaments foscos que nublen la vista. Mirada opaca d'esperança perduda, que oculta dins seu estar mort en vida. Sobre la fulla de la dalla que sega vides, ell suplica implorant: No caure, no afonar-se en l'agonia de la tristor que el plena ofegant qualsevol oportunitat de tornar a ser ell mateixa qui dicte qui governe el destí que un dia fou seu, que se'l furtaren, ara sí per sempre, de forma perenne.

Ignorància

- Mirat’ a l’espill, què veus?
- Patiment

- Mira’t dins teu, què veus?
- Estima

- Mira al te voltant, què veus?
- Ignorància

Què pesa més, una tona de palla o una de plom?

Quasi podria dir que tothom en algun moment de la seua vida li han fet la pregunta: Què pesa més, una tona de palla o una de plom? Aquesta pregunta està feta per a que, sense pensar realment el que ens pregunten, contestem que la de plom pesa més i així caure en la trampa. Ja que, com tots sabem, una tona és una tona, independentment de quin material estiga’m parlant. Bé doncs, açò no és del tot cert.

Segons el Principi d’Arquímedes tot cos submergit en un fluid pateix una força vertical i cap amunt equivalent al pes del volum de fluid desallotjat. De segur que tots hem notat com al entrar en la banyera plena d’aigua, el nivell de l’aigua puja, estem desplaçant o desallotjant un volum d’aigua, aquest volum és equivalent al volum del cos que s’ha introduït, és a dir, nosaltres. Per tant, sabent el volum del cos o el volum de fluid desallotjat podem calcular la força que pateix el cos, aquesta força s’anomena força d’empenta i és la responsable de que els cossos suren. (sempre i quan siguen menys densos que el fluid).

Però, no tots els fluids són líquids. L’aire també ho és, i per aquesta raó se li pot aplicar el Principi d’Arquimedes, i com la palla i el plom que estem pesant es troben dintre de l’aire, es voran afectats per ell. Hi ha una força, la força d’empenta, que empenta cap amunt a la palla i al plom, provocant que pensen menys del que realment pesen, i ja hem dit que aquesta força depèn del volum de fluid desallotjat. Dit de una altra manera, el pes real¹ de la fusta seria, una tona + el pes del volum d’aire desallotjat. Igual ocorre amb el pes real del plom. Ara bé, si alguna vegada hem vist una tona de palla apilada, observem que és molt gran, ocupa un gran volum. En canvi, el volum que ocupa una tona de plom és prou més reduït.

Així que, sabent que la força d’empenta és igual al volum de fluid desallotjat, que aquest volum és també el volum del cos introduït i que el volum de la palla és destacablement major al volum del plom, podem dir sense por a equivocar-nos que el pes real de la palla és major que el pes real del plom.

¹Com a pes real, faig referència al pes del cos en el buit.

Dependència Etílica

Què és el botelló? Esdeveniment social on un grup de joves inverteix una suma considerable de tres a cinc euros per tal d’administrar-se la beguda més barata del mercat. Açò és, comprar el pitjor alcohol que es pot trobar i la mescla marca Correfor. On la cita “Bebe con moderación, és tu responsabilidad” no existeix i on els graus no indiquen la temperatura, sino la velocitat amb la que cauràs a terra.

Quan es celebra el botelló? Demà, o hui si t’empenyes. Desprès del sopar d’amics o d’empresa, festes de poble o en ciutat, en dijous de festa universitària o dijous sant de berenar. Dissabte que toca anar de discoteca, i si no hi ha discoteca? Doncs es beu igualment al castell que és millor que quedar-se a casa. En les festes del halloween, aniversaris, nit veies i nit bones i si són males, beure per a oblidar. Beure per beure, que no es pare, que la vida son tres dies, un per a beure i dos de ressaca. La joventut es passa en un estat resacós permanent, no li preguntes a un jove on viu, te dirà en el Marcadona (corredor central, junt als dentifrics) i no serà ell, sinó el senyor -OH qui conteste.

No importa que siga dolent per a la salut, que els fota el fetge ni que els cree addicció. Ells continuaran empinant la botella fins que es sentisquen suficientment vells com per a deixar-la. Serà aleshores, massa tard?

El Rey dice...

"¿Por qué no te callas?"

Grapes

Hui, per fi, he après a utilitzar ixa màquina maleïda anomenada "Quita-grapas". L'utensili d'oficina amb l'aparença més diabòlica.

Alexandre

La llum entrava tènue però suficientment intensa per provocar una reacció de molèstia al rostre de l’Alexandre. Dormia al sofà apressant l’orella dreta contra el braç de fusta d’aquest, li feia mal, el coixí estava estès a terra. Les drogues encara es trobaven repartides caòticament per la taula del menjador, tot li giravoltava però recordava a fragments inconnexos la festa d’anit, almenys recordava. Era un diumenge qualsevol i contra tot pronòstic a Alexandre li tocava currar. Eren les dos, ja feia tard.

Alexandre era un xic de divuit anys orfe des de fa quatre i independent des de fa quasi un. La seva família va morir tràgicament en un aparatós accident de trànsit, en el qual ell va ser l’únic supervivent, mai no res tornà a ser igual. Acabà la seva adolescència en ca la seva àvia, la qual mig sorda, coixa i amb mal caràcter no era la millor companyia per a un jove de catorze anys, és per açò que Alexandre freqüentava els carrers de la ciutat buscant noves companyies amb qui oblidar els seus obscurs pensaments. Tot i això no va deixar els estudis, durant anys va continuar, aprovant curs darrere curs i quan menys s’ho esperava es va trobar a les portes de la universitat. Ell no volia estar allí, és més, tant li feia, cada dia es preguntava el per què de la seva existència, estava sol. Si no fora perquè es trobava enamorat de la xicona més meravellosa del barri, qui sap si no s’haguera acabat la historia en aquest punt.

El bar on treballava no parava força lluny del seu pis. No va tindre molts problemes amb l’encarregat del local ja que en aquell barri molts pocs joves estarien dispostos a treballar un diumenge per quatre duros l’hora a més de la poca activitat que es duia a terme aquell dia. No va tardar molt a materialitzar-se el vertader per què de la presència de l’Alexandre en aquest lloc de treball. Anava vestida amb roba de disseny comprada a les rebaixes, vestia molt conjuntada, desllumbrant. Alexandre es va quedar quiet veient-la passar. Les seves mirades es creuaren un segon, un segon intens i més llarg de lo normal però suficient per despertar dins de l’Alexandre la força que el mantenia en vida. Poc després es colà al portal quaranta-tres del carrer Brosquiol, el bar feia cantó d’aquesta mateixa vivenda, el seu nom era Any. Però el sou d’un cambrer inepte i impuntual no es suficient per cobrir el lloguer del pis. Complementava el deute treballant al vespre de repartidor d’encàrrecs a domicili. Sovint li tocava treballar per la zona cèntrica de la ciutat, on vivia Any. Any era una xicona que rondava els dinou anys d’edat, descendent d’una família acomodada i encara que era molt enamoradissa i idealitzada per molts, el que era el seu currículum amorós no era per tirar coets. Així Alexandre passà gran part de l’estiu, el qual coneixent la rutina de Any feia l’impossible per vore-la durant els seus treballs i estones lliures.

Un bon dia, un dia clar, el sol calentejava el cos rostint-lo i els pocs núvols que s’aventuraven a eixir evitaven interposar-se en la trajectòria dels raigs solars. Alexandre estava treballant a la cafeteria, era dissabte i l’activitat era frenètica, va rebre l’ordre de servir un te roig amb llet a la taula tretze. Es trobava tan immers en la tasca que fins no estar a pocs centímetres de la taula no s’adonà de qui la estava ocupant. El cor se li accelerà de cop, una suor freda li relliscà esquena avall provocant-li un calfred que li va fer flaquejar les cames perdent l’equilibri. El te va sorgir disparat en direcció al jersei de Any, la qual no va poder evitar amb cap crit de sorpresa ni d’impotència que el líquid calent acabara sobre ella. No s’ho va prendre malament, va ajudar a l’Alexandre a alçar-se del terra el qual s’havia quedat mut, però ràpidament es va refer i es disculpà deient que havia tropesat amb la pota d’una de les cadires. Mentre s’alçava, les seves mirades coincidiren i allí es quedaren estables, en equilibri. Va ser Alexandre qui amb un lleu sospir va trencar la vinculació magnètica amb l’excusa de tornar amb un altre te en un segon. La jornada va continuar dura i llarga, Any es quedà asseguda a la taula, mentre Alexandre anava amunt i avall entregant les comandes dels clients, sense poder evitar un lleu mareig cada cop que passava prop d’ella. Poc a poc la cafeteria es va despoblar i Alexandre va decidir arrimar-se a la taula on seia Any per demanar-li disculpes correctament, es sentia tremendament culpable. Tots dos, fetes les presentacions, entraren en una acalorada conversa que cap dels dos no volia que s’acabara. Prompte tocaren les tres, l’hora de dinar es feia notar als organismes de la parella. Decidiren quedar aquella nit per poder continuar parlant.

Alexandre s’havia arreglat amb el millor vestuari que disposava, no era gran cosa pero era millor això que res. Havien quedat a les nou i encara era prompte. Alexandre només tenia que esperar a que arribara Any, el nerviosisme s’apoderà d’ell, es va rosegar les poques ungles que li quedaven mentre veia de reüll les drogues esteses a la taula. S’havia jurat abandonar-les per complet moltes vegades, però sempre hi retornava. Aquella vegada no anava a ser diferent. Amb impulsos nerviosos incontrolats es preparà la dosi habitual i quasi sense mirar acertà i perforà la vena on lliurà el contingut. La son se li apoderà poc a poc, ja li havia ocorregut en altres ocasions, despertaria. A les nou, puntual com el cicle llunar Any trucà al pis d’Alexandre. El timbre sonà diverses ocasions, però ningú va respondre. Alexandre era mort. Mai sabrà quant l’estimava Any, mai sabrà que Any variava la seva ruta als seus destins tan sols per passar per on ell treballava, tan sols per veure’l un cop més, mai sabrà si la vida haguera tingut sentit al seu costat.

No hi estàs

Sentia que mai em deixaries. Que per què no estaries junt a mi fins sempre en el temps. Però no sabia lo equivocat que estava. Disfrutavem dels nostres moments junts, un al costat de l’altre sense que importara el temps. El temps, culpable que ja no estigues junt a mi. No vuic que torne a passar un segón, em negue. T’ha furtat la vida, deixan’t tan sols una nota que deia que ja no tornaries. No t’oblide i no vuic fer-ho, si conseguisc que cada segón de la meua vida siga com un segón junt a tu, serà com si mai hagueres desaparegut. Però un dia jo tampoc hi seré. Deixaré un món buit ja per a mi, ferit de mort al faltar-li la seua pesa central.

Huí he anat a vore’t. Soles en un matí de plutja i fred. Continues estant en el lloc equivocat, com sempre has fet. Me quedat plantat mirant fixament la teua imatge sense vore res. És una visió congelada de lo irreal que em sembla la situació. Una immortalització que no ha conseguit mantindre’t al meu pla. No crec que torne per allí, em recorda una veritat que no accepte. He decidit preferir viure una mentida en la qual jo dictaré les normes i tu podràs tornar qualsevol dia. Només he d’esperar a saber estimar més la mort que la vida. I així poder tornar a viure una eternitat sense temps, complet de nou.

0.5

Any 2137 en algún punt pròxim a Alpha Centauri trobem un control de la Guardia Civil on han detés una nau espacial de la NASA. Li acaben de llevar els pocs punts que li quedaven del carnet per una altra multa per pilotar baix els efectes del alcohol...

D'anar per casa

¡Por Allāh! ¿Quien cogió mis zapatos?

Eureka

He descubierto qué eran Sócrates, Pitágoras, Aristóteles, antes de ser grandes filósofos y matemáticos: SOCORRISTAS. Pues se aburrian tanto en su trabajo que les dió por pensar. I a mi, también.

Tanto sol no es bueno...

Cap.2: Una Oportunitat

- No és cert que la lluna està preciosa aquesta nit? Pareix com si tímidament ens volguera observar asomant-se sobre aquelles muntanyes. – Et es trobava de peu davant d’una de les dos finestres grans que obrien pas a la llum lunar en la seva cambra. Tenia els cabells llargs i platejats que provocaven reflexes amb la llum de la nit, no era massa voluminós, però tenia una estatura prou acceptable per a la seva edat. En un principi pareixia que parlava sol, i qualsevol ho hagués jurat si no fos perquè una veu lleugerament aguda començà a reprotxar-li.

- Sempre hi estàs igual. Amb vora vint anys i continues comportant-te com fa sis. Volar per ací, volar per allà, viure aventures i conèixer altres mons. És del tot absurd! – La veu li provocà a Et un sobresalt i el posterior colorets de galtes. No es va girar, sabia que si ho feia no trobaria cap figura humana, bo, almenys de la seva estatura.

- Des de quan estàs escoltant, Sefironina? – Preguntà amb un toc de cabreig al referir-se al nom.

- No gaire, des de “oh que lluna més bonica!” Va sent hora que et centres una mica – digué amb certa mofa - I t’he dit mil vegades que em digues Nina! – Sefironina, o Nina, era una fada de sexe femení. Com totes les fades no mesuraven més de dotze centímetres i es mantenien suspeses en l’aire gràcies a quatre finíssimes aletes que sobreeixien de la seva esquena. Les fades i els mags naixien, creixien i morien junts des de que per casualitat, en temps remots, un mag i una fada evitaren heroicament evitar una guerra que podria haver acabat amb milers de vides innocents. A cada mag se li assignava una fada quan començava el seu procés d’aprenentatge als catorze anys. Et i Nina es coneixien des de fa sis anys i ara es trobaven mirant-se a la cara mentre que Nina acabava les seves paraules amb una puntellada al nas de Et. Tot a sabents que amb un bufit quedaria emmarcada al vidre de la finestra.

- Saps que no m’he sentit mai part d’aquest món, i més des de que els meus pares... ja saps. Note com si m’haguera equivocat de època, de món o jo que sé què, però en aquest no hem sent agust.

- Però tens la marca dels mags! – va exclamar en Nina.

- Sí, una marca que no respon. –Va dir Et mirant-se el canell esquerre on es trobava una espiral de tres girs. No tothom podia ser mag, un devia de nàixer sent mag, i com a tal, en alguna part del seu cos trobaria una senyal de forma aleatòria. Molts deien que aquesta marca li donaven als mags els seus poders. – Per cert, a què has vingut?

- Ja quasi se m’oblidava, has rebut una missió, no és gran cosa però és una missió al fi i a la cap. Hi ha hagut un incendi en una casa del districte sud, se’ns ordena que investiguem les causes, els serveis antiincendis estan acabant d’extingir el foc. Seria millor que et prengueres aquesta missió com una oportunitat, ja que no solen arribar-te’n moltes. – Nina va emmudir, sabia que la raó per la qual no rebia missions era perquè la incapacitat de despertar Et als seus poders de mag no resultaven especialment útils a la comunitat maga, i Et acabava de llegir-li el pensament. – Ho sent...

- No et preocupes, ja ho tinc assumit. Segurament la resta de principiants estaran ocupats en altres tares més importants. Espera’t a que em fique la túnica i anem. – A pesar d’haver intentar creure a la seva companya que no li afectava no poder desenvolupar els seus poders, la realitat era que per molt que ho negués, tota la impotència i aguantar tantes burles d’altres companys durant els seus pocs anys d’acadèmia, sí que li havien deixat el seu orgull ferit. Et va entrar a l’acadèmia de mags al igual que els seus companys, però prompte es va veure la seva incapacitat davant la màgia. Va continuar uns quants anys per veure si canviava la cosa, i quan la resta de companys van ser conscients del seu problema, va ser el blanc de totes les seves burles. En l’actualitat mentre la resta de seva generació rondava pels alts càrrecs de l’organització, Et i Nina es guanyaven la vida complint diverses missions sense importància.

Al cap d’uns minuts ambdós eixien d’un dels edificis més antics i més ermosos de la ciutat. Un edifici de cinc plantes amb una façana de marfil blanc brillant que ara pertanyia a la comunitat de mags de Setten, o SMG, encara que en un passat va servir com palau d’un de tants senyors de la guerra que controlaven les terres antany. En l’actualitat els mags a més de desenvolupar encanteris màgics i mantenir viva la màgia del món, s’encarregaven dels problemes de la ciutat o de missions rebudes per alts càrrecs o dels pobles veïns. Tal volta en altres mons vestien túniques de colors per distingir-se i intentaven desafiar als mateixíssims Déus, o muntaven cavalls blancs espantant negres bèsties alades, o travessaven andanes per agafar un tren, o obtenien el seu poder a través d’unicorns, o...

¿Por qué no hay que meter la mantequilla en el microondas?

No sé si os habrá pasado que un día os levantáis con unas ganas de prepararos unas tostadas olímpicas. Así que vas a la despensa coges el pan de sándwich, pones un par de rodajas en la tostadora y la enciendes. Bien, ahora el fundamento: vas a la nevera y te haces con la mermelada y la mantequilla y en el cajón está la espátula. Mientras tanto se oyes el “clin” de la tostadora, ¡ya están listas! Las pones en un plato, lo pillas todo y te diriges a la mesa. Lo primero la mantequilla, la destapas y con la espátula le pegas viaje pero poco más y te partes la mano en el intento, la cabrona está congelada. Algún inteligente con la excusa de que es verano la ha puesto en la nevera y ahora está imposible de untar.

Pero esto solo es la punta del ice-berg de tus problemas. Ahora toca como descongelarla. Se te cruzan varias ideas, como dejarla en la mesa, ponerla al sol, pero piensas que todas van a tardar mucho tiempo, tu tienes hambre, ¡y quieres comer ya! Pues te vas al micro, no te molestas ni en reducir la potencia del mismo, qué más da, tu intención es dejarla unos segundos, lo justo. Abres la puerta, metes la mantequilla, cierras y enciendes. Ahora por alguna extraña razón te empanas, será que te acabas de levantar y por un instante vuelves a tu letargo, hasta que otro “clin” te vuelve a la cruda realidad: ¡el micro! Abres la puertecita y tras una humadera blanca se encuentra la mantequilla, o lo que queda de ella. Apesta a mierda, y cuando consigues sacarla de ahí dentro sin quemarte, haces un descubrimiento: ¡la mantequilla hierve! Se oye el “pluf-pluf” de las pompas al estallar y que esguitones ¡leches! Peor que un huevo frito.

¿Y ahora qué? Esa cosa ya no es comestible, se ha vuelto líquida y no solidifica y encima huele mal, y ¿a qué huele? Pues a mierda, y ¿dónde va la mierda? Al retrete. Tan pancho como decidido la hechas al water. Aquel traga y no se queja, huele a lo de siempre y se lo lleva sin protestar. Al final te quedas con las ganas de las tostadas, pan y mermelada se queda cojo, a la próxima quizás te decantes por dejar la manteca un rato al sol.

Què serà?

Què és un inhibidor?

Gay

Huí dia de l'orgull gay. En veritat ja està a punt d'espirar però em sobra temps per fer un breu comentari.

Quan uno aprén a vore el món a través d'una fina pel·lícula de barres dels colors de l'arc de Sant Martí, se n'adona de veres que continua havent gent amb una grossa paret de cinc metres d'espesor i en blanc i negre. Tots sabem, tots deuríem saber que la població gay continua sent perseguida huí en dia, al igual que existeix la xenofòbia, hi ha homofòbia. En paísos de l'Est, Russia, Afganistan, exemples d'on els gays són perseguits, encarcelats o comdemnats a mort. Polonia, imperi del neo-feixisme, on gobernen dos bessons fills del mismísim imperi nazi, han sigut capaços de prohibir fins al simpàtic "Pinky-Winky".

Tot això queda molt lluny d'Espanya, però tampoc es lliura. Famílies "d'españolitos" fan la vida impossible a altres famílies de gays, lesbianes, i dic famílies com dic matrimonis i amb fills. Els amenacen de mort, i són veïns d'un mateix poble. Em resulta ridícul. Però com no, han intentat posar la justícia pel mig i aquesta no fa res. Em resulta ridícul.

PD: Continuaré referint-me com a "españolitos" a tots aquells franquistes que taquen la meua terra al viure en ella. O en el seu defecte, als del PP. (els d'esquerres ja saben per què i els de dretes es preguntaran per què).

PD(2): Són les 00:07... quasi!

Cap.1: Flames

Un edifici caia en cendres devorat pel foc en la veia ciutat de Setten, al nord del condat de Feron. Causes desconegudes per ara, però ja havia condit el pànic arreu dels carrers pròxims. Si en aquell moment algú haguera mirat a la lluna plena que sobreeixia per sobre d’una de les colines que rodejava la ciutat, s’adonaria de com un parell de fines ombres perfilades desapareixien per la seva cresta.

- Ye! Nano, per què em toca a mi carregar amb el cofre quan he segut el que més feina ha fet? – Efectivament, una de les ombres, la mes baixeta i regordeta carregava entre les seves mans un cofre de mida estàndard, que per la postura de l’ésser i les gotes de suor que li queien sobre els ulls, no estava ple de plomes.

- Quina gràcia em fas maco. Resulta que ara posar-se a fer malabars amb boles explosives és “fer feina”. Sort hem tingut d’eixir vius d’allà dins, i resa als Deus per que el Gros continue viu i no ens perseguisquen per homicidi... – L’altra ombra més estirada i lleugera que l’anterior caminava uns pasos per davant mirant al cel estrellat per tal d’orientat-se.

- Culpa del tio ixe, com deixa tant a l’abast ixe material, i tan colorit!? No tenien per a gens cap aspecte de fer explosió amb un lleugeret toc amb el terra. – Replicava mentre canviava de postura per tal de continuar avançant amb el cofre.

- És clar, tu no veres la cara de vertader por que posà el Gros quan començares amb el teu espectacle de circ ambulant. Veus aquelles llums d’allà en aquella vall? Deu ser el poble de Tredes. Allí trobarem el portal que ens durà de nou a “casa”.

- Et demane que no li contes res de l’ocorres al Amo, no sé a quin nou càstig em pot condemnar...

- De veres creus que no s’ha enterat ja? Per sort aquesta vegada sí que tenim el cofre. Donat pressa, hem de ser-hi allí prou abans del matí.

Ambdós individus continuaren la seva marxa a través de boscos i sortejant algun xicotet riu que es creuava involuntàriament camí de la seva zona de drenatge. La ciutat de Setten ja sols era destacable per un dens núvol negre que creixia tapant la llum de les estrelles i per la rogenca llum que perfilava la muntanyeta que deixaven enrere.

Aparences

Me regalaren un penjoll, consisteia en una circumferència de fusta, per una cara es trobava perfilada amb metall incrustat a la fusteta per un parell de xicotets cargols, deixant una circumferència, al centre de la qual es trobava una dorada sargantana.

Bo, als dos dies tota la parafernàlia es va despegar. Sort que va ser a les meues mans i res es va perdre, doncs se de dos que em farien algo pitjor que perdrem de vista. Resulta que els dos cargolets no feien feina alguna, eren simple decoració. De vegades les aparences enganyen...

A hores d’ara ja es trova repegat i a bones. Però jo em continue preguntant el per què una sargantana. Tal volta les meues aparences també enganyen...

És una prova

Prova a escriure per escriure, total... ja hauràs escrit algo.

Urbanizar lo Inurbanizable

Primero de todo presentarme, me llamo Rubén Fuertes Chulvi y soy estudiante de Farmacia en la Universidad de Valencia. Tal vez por eso, mi opinión ya no se tenga en cuenta, que es lo que suele ocurrir demasiado habitualmente en estos casos. Pero sobre el tema que propongo exponer la juventud, las nuevas generaciones son las que verdaderamente estan concienzadas sobre lo importante que es el cuidar de nuestro planeta, el de todos. Esto lo digo porque si tenemos que seguir el ejemplo de nuestros mayores o nuestros políticos, la llevamos clara.

Casos de contaminación y falta de respeto ambiental hay a miles en toda España, pero centrémonos en el último que ha llamado mi atención: El plan urbanístico de los últimos metros de costa virgen del Mediterraneo español, hablo del espacio, o ex-espacio natural protegido de La Marina de Cope, en Murcia. Hoy mismo he visto por casualidad las noticias de La Sexta y me he encontrado con esta noticia. El Gobierno de Murcia después de haber vuelto a considerar el terreno como espacio no protegido, ha planeado junto con las contructoras oportunas, crear un complejo de 9.000 de viviendas, 22 hoteles, un puerto interior con 2.000 puntos de amarre y la guinda del pastel, 5 campos de golf. Todo en 21 millones de metros cuadrados. El agua, aunque caiga del cielo, como se dice, no es suficiente, y menos en Murcia, tierra de sequias. Los campos de golf no se riegan con agua salada ni las personas beben del mar. Puede que se defiendan con la intención de construir desaladoras, pero hay dos tipos de desaladoras. Las que contaminan y las que no. Las baratas y las caras. Una desaladora requiere mucha energia, energia que se obtendria de fuentes energéticas no renovables, contaminantes. Eso no es progreso, es estancamiento. Una desaladora con una buena instalación de placas solares se vuelve autosuficiente energéticamente. I más en Murcia que a falta de lluvia tienen sol.

Ni aún así seria justificable esta construcción. Si siguen en su empeño destrozarian un ecosistema entero, poniendo en peligro la supervivencia de especies tanto vegetales como animales autóctonas. Como el caso de la Tortuga Boba (Caretta caretta). Luchando contra este atentado ambiental se encuentra la organización Ecologistas en Acción de la Región Murciana (www.ecologistasenaccion.org), que en su esfuerzo por evitar estos desastres han elaborado un extenso informe (Archivo Adjunto) con todos los datos necesarios para llevar a cabo un desarrollo sostenible respetando al máximo espacios propios de la naturaleza.

Según la información que ha facilitado La Sexta, tanto el Partido Popular como el Partido Socialista Obrero Español estarian implicados en esta supuesta trama de especulación urbanística. Pero no se encuentran solos, segun la pagina web: http://www.todoaguilas.com/directrices.htm, destaco:

" Los propietarios

En la mesa de negociación, la Consejería tiene enfrente a la Asociación Colaboradora de Propietarios, compuesta por un grupo de sociedades que posee alrededor del 60% de todos los terrenos afectados por la Actuación de Interés Regional de Marina de Cope. El portavoz de la asociación es Emilio Vázquez, de Iberdrola Inmobiliaria, que se ha asociado con Actura y Summa, inmobiliarias de Bancaja y Cajamurcia, respectivamente, para desarrollar los terrenos que poseen en la zona.

En la asociación se encuentran también Caja Madrid y varias promotoras de distintos puntos de España, como Valleduero (Burgos), Arocasa (Madrid) y Extremalia (Extremadura)."

En esta misma página se puede ver por escrito todo aquello que planean a falta del detalle de la AP-7. Segun La Sexta ha dejado leer entre lineas esta autopista fue levantada por constructoras, probablemente las mismas que con este plan urbanistico vayan a sacar tajada. Puesto que curiosamente esta autopista de peaje comunica la costa, La Marina de Cope con Cartagena.

Esperando que sigamos refiriendonos a esta costa como Marina de Cope y no Marina d'Or y deseando que no se hagan oidos sordos, mando un saludo a todo el equipo de Caiga Quien Caiga y a Tele 5 por el esfuerzo de hacer de este mundo un lugar un poco mejor.

I tu en què penses?

Alguna vegada li haveu fet més cas del normal a la vostra veu interior? Igual seguireu el seu trellat, que igual passareu d’ell i així vos ha anat en la vida. Però s’haveu fixa’t en quina llengua parla? Jo sí.

Resulta curiós que una suposada veu que no gesticula ni emet so algú, utilitze una llengua viva o morta. No cal anar molt lluny per a adonar-se’n que té tot el sentit del món. Som capaços de pensar en tantes llengües com conega’m, ja que la llengua és el nostre medi de communicació i al igual que ho fem entre nosaltres, també ho fem amb nosaltres mateixa al nostre interior. Però aquest fet queda més interessant quan topetes amb una persona que ha tingut una educació diferent. Com per exemple aquelles persones que han estat educades des de la infància en una escola anglesa o que tenen pares de diferentes nacionalitats i cadascú li ha ensenyat la seua llengua natal. D’aquesta manera ix un producte capaç de parlar diverses llengues indiferentment, i la pregunta és, en quina llengua pensarà? El més probable és que et conteste una sola de les que domina i a més et pot sorprendre la resposta. Ja que imagina’t que amb eixa persona has mantés una relació completament en castellà, i un bon dia li preguntes i et contesta que pensa en anglés. Resulta que esta persona quan parla amb tu està traduint del anglés al castellà! De lo més lògic, però xocant.

De totes les llengües que podem coneixer, sempre hi haurà una que si no la predominant, serà la prioritària alhora de meditar i raonar. Podríem dir que aquesta és la nostra llengua vertaderament natal. Per a un monolíngüe no és cap problema saber quina serà, però els polilíngües igual han de pensar un segón abans de contestar. Però com saber si ets un “mono” real o un “poli” real? Fàcil, passem del món conscient al
subconscient, als somnis! Es diu que per contestar aquesta pregunta s’ha de vore en quina llengua somniem. Si tenim somnis en diverses llengues indistintament, serem tant “polis” com llengües utilitzem. Un altre detall curiós.

Dona'm ales

- Què bo seria poder eixir d’ací. Jo que sé! Anar-se’n a l’extranger a estudiar, viure una temporada en un altre país.

- Tant confiat et trobes com per a ser capaç d’adaptar-te a ixe canvi ? No és un simple me’n vaig a viure a un pis d’estudiants perquè la universitat em pilla lluny de casa. Seria un no poder tornar en un moment donat. I l’idioma què, t’apanyes amb lànglés? A més, si no ets capaç d’aprovar ací, menys ho faras allà.

- Amb l’anglés no és que siga un invàlid, però seria la primera barrera a superar. Sempre s’ha dit que una llengua s’aprén vertaderament quan un està obligat a adaptar-se, no? Però anda que no seria una bona aventura. I lo d’aprovar deixa-ho estar, que aço acaba de començar.

- I tant que seria una aventura. Però has pensat en el que podries perdre? Recorda que allí vas tu soles, els amics, la família, tots es queden enrrere, ells no poden anar darrere. Un any enter saps el que és? Un any d’anegdotes amb amics, excursions, festes, jaleos i demés que no podràs viure, un temps perdut. I com estarà tot després? Les amistats estaran com sempre? Saps que no, que inevitablement tot canviarà i que les distàncies seran majors. Quedarà un buit enorme difícil d’omplir.

- Tot cert, però és raó suficient ? Per això he de deixar esta oportunitat que tinc de poder vore món? De viure la meua pròpia vida pel meu compte? Me veig lligat al mateix lloc durant de molt de temps i la idea m’espanta. Comforme està la vivenda creus que volaré del niu prompte? Jah! Què dius! Esta és la edat de poder viure allò que vols, ara que som lliures fora de mantindre una família, que tants impediments dóna. Després ja és tot diferent i les prioritats deixen de ser els somnis i passen a ser les resposabilitats. Tot queda aplaçat i no es sap si sorgirà de nou l’opció. Ara quasi tot és possible.

- No és la primera vegada que em vens amb ixa història. Aleshores per què no ho has fet ja? Si tant fàcil ho montes, fes-ho ja!

- No, no és tant fàcil. No estava preparat, si abans la sola idea de passar una setmana lluny de casa em causava malsons! Pensa en eixe campament, què mal ho passarem. No, i tampoc estic del tot segur d’estar-ho ara i això pense fer. Com vaig a sentir-me part de la humanitat si només conec una forma de vida ? I si no et sents part, com vas a opinar, o ajudar al món en decadència?

- Però quin somni tens tú pringat? Ser el “superman” que tot ho arreglarà? Anda i no flipes. Això és impossible. No estaràs intentant fugir de la realitat, no? Mira que et conec i sé que alguna vegada ho has pensat.

- I si fora cert que més dóna ? Deixa’m la meua manera de vore les coses. I qui no ha somniat això alguna vegada ?

- Ets un crio.

-Sí, sempre...

Notícies

Obris el diari, engegues la televisió o la radio i que et trobes? Morts, centenars de morts i desenes de formes diferents per a morir. Morir em vuic jo al vore els titulars. Explocions de gas, atracs, desaparicions, accidents de trànsit, intoxicacions... Què intenten amb ixa classe de notícies? No m’importa com la palma la gent en el món, la mort només és el punt i final a una vida, què no és més interesant saber com ha viscut ixa persona i com s’esforçava per seguir avant? NO! Ens conten detalladament com ha mort aplastada entre la ferralla del seu vehícle. Després passes la pàgina i veus: Liposuccions des de 5000 euros, a ningú li va a caldre operar-se de lo que potaran al vore l’agonia de notícies. Així volen sensibilitzar a la societat? Estan conseguint el contrari, què vols que et diga. 100, 200 morts o més en una setmana tràgica a Bagdad, a qui penses que encara li asombra que allí la mort et pilla a la volta del cantó? Si tots els dies mor algú, al final ja ho consideres normal, què no farem apostes a vore quants moren demà? Insensible? Sóc un producte d’una societat manipuladora traficant d’informació.

Sé que segur que hi ha milers d’histories que representen grans valors morals que serien molt més sociodidactes que allò que ens mostres a diari. Es creuen que és això el que volem vore, a qualsevol que li preguntes no crec que li faça gràcia vore morts a la televisió junt als seus fills, no? Aleshores per què ho aguantem? I faig la mateixa pregunta que he aprés d’Iñaki Gabilondo: “La gente ve lo que quiere, o lo que se le ofrece?”

Un món compartit

Un món compratit per milions de persones, tots vivim en un mateix lloc però amb diferències que arriben a ser devastadores. Tanquem més el cercle, un continent, un país, una ciutat. Tampoc és raó suficient per viure en armonia, ni tant sols per a una simple salutació, per què no? No t’has cansat de vore a ixa persona creuan-te-la pel carrer? Un hola, un bon dia, no és raó suficient. Anem al autobús, al tramvia i lluitem per buscar un lloc on estar soles, on no tinga’m a ningú enfront, i arribem a sentir-se incomodes si nosaltres mateixa o cap altre acaba seguent-se al nostre costat. Ara de vegades sí que soltem un hola, per educació? O per què ens trobem massa incòmodes i volem sentir-se un poc més aprop de la persona i no fer tant brusca la entrada? Per què no continua ahi la conversa? Ningú es fa l’ànim, de vegades ni passa pel cap la possibilitat de fer-ho. Som humans, compartim ciutat i tal volta parada de destí, sempre agafem el mateix transport i no som capaços de continuar amb una conversa. Com a persones tots som interessants i podem arribar a ser divertits en certs moments, per què no passar una bona estona lluitant per mantindre un ambient agradable i no aïllar-se en la nostra ment o en un món de música? Pijor és quan es comparteix algo més, un treball, una vivenda, una carrera universitària. Ens saludem per què arribem a vorens a diari i alguna cosa més si és que s’arriba a compartir un treball o un examen (de pur nerviosisme parles amb qualsevol desconegut que estiga passant pel mateix). Però sense raó moltes vegades no ens interessem mén enllà per la persona. Algunes vegades et pots trobar parlant amb eixa persona i ni tant sols saps el seu nom. Curiós...

I açò no va a servir de res

I que passa si Iran i Corea se dediquen a enrriquir urani i a fer bombes nuclears? Ale i que se peten el cul! Per a que collons les voldran? A base d’ixes bombes se n’anem tots a la merda, que han posat columpios, no? Tranquils! Que EEUU ens lliurarà del mal i matarà i farà guerra per la Pau. Però què Pau imbècil! Si gràcies a tu hi ha guerra a tot arreu. Vas on hi ha una guerra i si te poses a furgar, li voras el cul a Bush deixant la merda. Que teniu por? I tant que en teniu, poseu el nas en tants assumptes que un dia esnifareu verí. Si només hi ha que vore com reaccioneu quan una avioneta fa pum en un dels vostres edificis. Psa! El dia que arribe la guerra a les teues ciutats s’aneu a cagar, i no dubtes que arribarà, vos ho esteu guanyant. Però no abans de palmar-la per la sed, que l’aigua s’acaba, i no ajuden els camps de gols, per cert! Algú m’explica d’on va a traure Polaris mataWorld l’aigua per a regar 9 camps de golf a vora mar? Aigua de mar vas a veure tu Camacho i ta tia Maria de Murcia. I Marina d’Estiercol? Una altra que se dedica a edificar on no es pot però que pilla al polític corrompit per banda, especuladors! I que va a fer el govern! Pa mi que estan ja tots en un mateix sac. El sistema te fugues i la part judicial un forat negre. Un home, autor de 25 homicidis i condenat a 3000 anys de presó, com pot estar a punt d’eixir passats només 18? I encara no he dit que el cafre este era membre de ETA, encara ho és, que ningú el mire amb bons ulls. Només per ser membre de la banda li deurien de caure els 3000 de colp sense falta de fer ús d’una bala. Però no! Pensant estan reduir-li la pena. Així també me faig un criminal jo, total... si per 25 assassinats = 20 anys... Me dedique a fer algo més beneficios i si me pillen passe el finde a Picasent. Anda ya!

Espiral

Gira gira giravolta sense parar
Des de que naixes fins que mors
Des de que respires fins que sospires
Tornant al principi o final on tot es confon

Mires i et mareges
Observes i no entens
Perquè pega tantes voltes tan apresa
Que quan et dones compte
No saps com has arribat i tot et pesa

Recordes el gir de la espiral
Sense saber si era el gir esperat
Rius el present, que remei!
Plores pel passat per recordar
Somnies un futur ja oblidat

Tot dins d’una mateixa linia
Deixa que gire
Intentar parar-la
es intentar-ho amb un tren en marxa
si et pares et perds
si continues algun dia comprens

Una espiral que gira i gira sobre el seu eix
Com la vida, com l’amor
Com el propi ser d’u mateix.