¿Por qué no hay que meter la mantequilla en el microondas?

No sé si os habrá pasado que un día os levantáis con unas ganas de prepararos unas tostadas olímpicas. Así que vas a la despensa coges el pan de sándwich, pones un par de rodajas en la tostadora y la enciendes. Bien, ahora el fundamento: vas a la nevera y te haces con la mermelada y la mantequilla y en el cajón está la espátula. Mientras tanto se oyes el “clin” de la tostadora, ¡ya están listas! Las pones en un plato, lo pillas todo y te diriges a la mesa. Lo primero la mantequilla, la destapas y con la espátula le pegas viaje pero poco más y te partes la mano en el intento, la cabrona está congelada. Algún inteligente con la excusa de que es verano la ha puesto en la nevera y ahora está imposible de untar.

Pero esto solo es la punta del ice-berg de tus problemas. Ahora toca como descongelarla. Se te cruzan varias ideas, como dejarla en la mesa, ponerla al sol, pero piensas que todas van a tardar mucho tiempo, tu tienes hambre, ¡y quieres comer ya! Pues te vas al micro, no te molestas ni en reducir la potencia del mismo, qué más da, tu intención es dejarla unos segundos, lo justo. Abres la puerta, metes la mantequilla, cierras y enciendes. Ahora por alguna extraña razón te empanas, será que te acabas de levantar y por un instante vuelves a tu letargo, hasta que otro “clin” te vuelve a la cruda realidad: ¡el micro! Abres la puertecita y tras una humadera blanca se encuentra la mantequilla, o lo que queda de ella. Apesta a mierda, y cuando consigues sacarla de ahí dentro sin quemarte, haces un descubrimiento: ¡la mantequilla hierve! Se oye el “pluf-pluf” de las pompas al estallar y que esguitones ¡leches! Peor que un huevo frito.

¿Y ahora qué? Esa cosa ya no es comestible, se ha vuelto líquida y no solidifica y encima huele mal, y ¿a qué huele? Pues a mierda, y ¿dónde va la mierda? Al retrete. Tan pancho como decidido la hechas al water. Aquel traga y no se queja, huele a lo de siempre y se lo lleva sin protestar. Al final te quedas con las ganas de las tostadas, pan y mermelada se queda cojo, a la próxima quizás te decantes por dejar la manteca un rato al sol.

Què serà?

Què és un inhibidor?

Gay

Huí dia de l'orgull gay. En veritat ja està a punt d'espirar però em sobra temps per fer un breu comentari.

Quan uno aprén a vore el món a través d'una fina pel·lícula de barres dels colors de l'arc de Sant Martí, se n'adona de veres que continua havent gent amb una grossa paret de cinc metres d'espesor i en blanc i negre. Tots sabem, tots deuríem saber que la població gay continua sent perseguida huí en dia, al igual que existeix la xenofòbia, hi ha homofòbia. En paísos de l'Est, Russia, Afganistan, exemples d'on els gays són perseguits, encarcelats o comdemnats a mort. Polonia, imperi del neo-feixisme, on gobernen dos bessons fills del mismísim imperi nazi, han sigut capaços de prohibir fins al simpàtic "Pinky-Winky".

Tot això queda molt lluny d'Espanya, però tampoc es lliura. Famílies "d'españolitos" fan la vida impossible a altres famílies de gays, lesbianes, i dic famílies com dic matrimonis i amb fills. Els amenacen de mort, i són veïns d'un mateix poble. Em resulta ridícul. Però com no, han intentat posar la justícia pel mig i aquesta no fa res. Em resulta ridícul.

PD: Continuaré referint-me com a "españolitos" a tots aquells franquistes que taquen la meua terra al viure en ella. O en el seu defecte, als del PP. (els d'esquerres ja saben per què i els de dretes es preguntaran per què).

PD(2): Són les 00:07... quasi!

Cap.1: Flames

Un edifici caia en cendres devorat pel foc en la veia ciutat de Setten, al nord del condat de Feron. Causes desconegudes per ara, però ja havia condit el pànic arreu dels carrers pròxims. Si en aquell moment algú haguera mirat a la lluna plena que sobreeixia per sobre d’una de les colines que rodejava la ciutat, s’adonaria de com un parell de fines ombres perfilades desapareixien per la seva cresta.

- Ye! Nano, per què em toca a mi carregar amb el cofre quan he segut el que més feina ha fet? – Efectivament, una de les ombres, la mes baixeta i regordeta carregava entre les seves mans un cofre de mida estàndard, que per la postura de l’ésser i les gotes de suor que li queien sobre els ulls, no estava ple de plomes.

- Quina gràcia em fas maco. Resulta que ara posar-se a fer malabars amb boles explosives és “fer feina”. Sort hem tingut d’eixir vius d’allà dins, i resa als Deus per que el Gros continue viu i no ens perseguisquen per homicidi... – L’altra ombra més estirada i lleugera que l’anterior caminava uns pasos per davant mirant al cel estrellat per tal d’orientat-se.

- Culpa del tio ixe, com deixa tant a l’abast ixe material, i tan colorit!? No tenien per a gens cap aspecte de fer explosió amb un lleugeret toc amb el terra. – Replicava mentre canviava de postura per tal de continuar avançant amb el cofre.

- És clar, tu no veres la cara de vertader por que posà el Gros quan començares amb el teu espectacle de circ ambulant. Veus aquelles llums d’allà en aquella vall? Deu ser el poble de Tredes. Allí trobarem el portal que ens durà de nou a “casa”.

- Et demane que no li contes res de l’ocorres al Amo, no sé a quin nou càstig em pot condemnar...

- De veres creus que no s’ha enterat ja? Per sort aquesta vegada sí que tenim el cofre. Donat pressa, hem de ser-hi allí prou abans del matí.

Ambdós individus continuaren la seva marxa a través de boscos i sortejant algun xicotet riu que es creuava involuntàriament camí de la seva zona de drenatge. La ciutat de Setten ja sols era destacable per un dens núvol negre que creixia tapant la llum de les estrelles i per la rogenca llum que perfilava la muntanyeta que deixaven enrere.

Aparences

Me regalaren un penjoll, consisteia en una circumferència de fusta, per una cara es trobava perfilada amb metall incrustat a la fusteta per un parell de xicotets cargols, deixant una circumferència, al centre de la qual es trobava una dorada sargantana.

Bo, als dos dies tota la parafernàlia es va despegar. Sort que va ser a les meues mans i res es va perdre, doncs se de dos que em farien algo pitjor que perdrem de vista. Resulta que els dos cargolets no feien feina alguna, eren simple decoració. De vegades les aparences enganyen...

A hores d’ara ja es trova repegat i a bones. Però jo em continue preguntant el per què una sargantana. Tal volta les meues aparences també enganyen...

És una prova

Prova a escriure per escriure, total... ja hauràs escrit algo.