Alexandre
La llum entrava tènue però suficientment intensa per provocar una reacció de molèstia al rostre de l’Alexandre. Dormia al sofà apressant l’orella dreta contra el braç de fusta d’aquest, li feia mal, el coixí estava estès a terra. Les drogues encara es trobaven repartides caòticament per la taula del menjador, tot li giravoltava però recordava a fragments inconnexos la festa d’anit, almenys recordava. Era un diumenge qualsevol i contra tot pronòstic a Alexandre li tocava currar. Eren les dos, ja feia tard.
Alexandre era un xic de divuit anys orfe des de fa quatre i independent des de fa quasi un. La seva família va morir tràgicament en un aparatós accident de trànsit, en el qual ell va ser l’únic supervivent, mai no res tornà a ser igual. Acabà la seva adolescència en ca la seva àvia, la qual mig sorda, coixa i amb mal caràcter no era la millor companyia per a un jove de catorze anys, és per açò que Alexandre freqüentava els carrers de la ciutat buscant noves companyies amb qui oblidar els seus obscurs pensaments. Tot i això no va deixar els estudis, durant anys va continuar, aprovant curs darrere curs i quan menys s’ho esperava es va trobar a les portes de la universitat. Ell no volia estar allí, és més, tant li feia, cada dia es preguntava el per què de la seva existència, estava sol. Si no fora perquè es trobava enamorat de la xicona més meravellosa del barri, qui sap si no s’haguera acabat la historia en aquest punt.
El bar on treballava no parava força lluny del seu pis. No va tindre molts problemes amb l’encarregat del local ja que en aquell barri molts pocs joves estarien dispostos a treballar un diumenge per quatre duros l’hora a més de la poca activitat que es duia a terme aquell dia. No va tardar molt a materialitzar-se el vertader per què de la presència de l’Alexandre en aquest lloc de treball. Anava vestida amb roba de disseny comprada a les rebaixes, vestia molt conjuntada, desllumbrant. Alexandre es va quedar quiet veient-la passar. Les seves mirades es creuaren un segon, un segon intens i més llarg de lo normal però suficient per despertar dins de l’Alexandre la força que el mantenia en vida. Poc després es colà al portal quaranta-tres del carrer Brosquiol, el bar feia cantó d’aquesta mateixa vivenda, el seu nom era Any. Però el sou d’un cambrer inepte i impuntual no es suficient per cobrir el lloguer del pis. Complementava el deute treballant al vespre de repartidor d’encàrrecs a domicili. Sovint li tocava treballar per la zona cèntrica de la ciutat, on vivia Any. Any era una xicona que rondava els dinou anys d’edat, descendent d’una família acomodada i encara que era molt enamoradissa i idealitzada per molts, el que era el seu currículum amorós no era per tirar coets. Així Alexandre passà gran part de l’estiu, el qual coneixent la rutina de Any feia l’impossible per vore-la durant els seus treballs i estones lliures.
Un bon dia, un dia clar, el sol calentejava el cos rostint-lo i els pocs núvols que s’aventuraven a eixir evitaven interposar-se en la trajectòria dels raigs solars. Alexandre estava treballant a la cafeteria, era dissabte i l’activitat era frenètica, va rebre l’ordre de servir un te roig amb llet a la taula tretze. Es trobava tan immers en la tasca que fins no estar a pocs centímetres de la taula no s’adonà de qui la estava ocupant. El cor se li accelerà de cop, una suor freda li relliscà esquena avall provocant-li un calfred que li va fer flaquejar les cames perdent l’equilibri. El te va sorgir disparat en direcció al jersei de Any, la qual no va poder evitar amb cap crit de sorpresa ni d’impotència que el líquid calent acabara sobre ella. No s’ho va prendre malament, va ajudar a l’Alexandre a alçar-se del terra el qual s’havia quedat mut, però ràpidament es va refer i es disculpà deient que havia tropesat amb la pota d’una de les cadires. Mentre s’alçava, les seves mirades coincidiren i allí es quedaren estables, en equilibri. Va ser Alexandre qui amb un lleu sospir va trencar la vinculació magnètica amb l’excusa de tornar amb un altre te en un segon. La jornada va continuar dura i llarga, Any es quedà asseguda a la taula, mentre Alexandre anava amunt i avall entregant les comandes dels clients, sense poder evitar un lleu mareig cada cop que passava prop d’ella. Poc a poc la cafeteria es va despoblar i Alexandre va decidir arrimar-se a la taula on seia Any per demanar-li disculpes correctament, es sentia tremendament culpable. Tots dos, fetes les presentacions, entraren en una acalorada conversa que cap dels dos no volia que s’acabara. Prompte tocaren les tres, l’hora de dinar es feia notar als organismes de la parella. Decidiren quedar aquella nit per poder continuar parlant.
Alexandre s’havia arreglat amb el millor vestuari que disposava, no era gran cosa pero era millor això que res. Havien quedat a les nou i encara era prompte. Alexandre només tenia que esperar a que arribara Any, el nerviosisme s’apoderà d’ell, es va rosegar les poques ungles que li quedaven mentre veia de reüll les drogues esteses a la taula. S’havia jurat abandonar-les per complet moltes vegades, però sempre hi retornava. Aquella vegada no anava a ser diferent. Amb impulsos nerviosos incontrolats es preparà la dosi habitual i quasi sense mirar acertà i perforà la vena on lliurà el contingut. La son se li apoderà poc a poc, ja li havia ocorregut en altres ocasions, despertaria. A les nou, puntual com el cicle llunar Any trucà al pis d’Alexandre. El timbre sonà diverses ocasions, però ningú va respondre. Alexandre era mort. Mai sabrà quant l’estimava Any, mai sabrà que Any variava la seva ruta als seus destins tan sols per passar per on ell treballava, tan sols per veure’l un cop més, mai sabrà si la vida haguera tingut sentit al seu costat.
