No hi estàs

Sentia que mai em deixaries. Que per què no estaries junt a mi fins sempre en el temps. Però no sabia lo equivocat que estava. Disfrutavem dels nostres moments junts, un al costat de l’altre sense que importara el temps. El temps, culpable que ja no estigues junt a mi. No vuic que torne a passar un segón, em negue. T’ha furtat la vida, deixan’t tan sols una nota que deia que ja no tornaries. No t’oblide i no vuic fer-ho, si conseguisc que cada segón de la meua vida siga com un segón junt a tu, serà com si mai hagueres desaparegut. Però un dia jo tampoc hi seré. Deixaré un món buit ja per a mi, ferit de mort al faltar-li la seua pesa central.

Huí he anat a vore’t. Soles en un matí de plutja i fred. Continues estant en el lloc equivocat, com sempre has fet. Me quedat plantat mirant fixament la teua imatge sense vore res. És una visió congelada de lo irreal que em sembla la situació. Una immortalització que no ha conseguit mantindre’t al meu pla. No crec que torne per allí, em recorda una veritat que no accepte. He decidit preferir viure una mentida en la qual jo dictaré les normes i tu podràs tornar qualsevol dia. Només he d’esperar a saber estimar més la mort que la vida. I així poder tornar a viure una eternitat sense temps, complet de nou.