20 d’abril del 2009

Integració d'un ex-exponencial

Diumenge a la nit, la nit anterior havia conegut un pub a la platja de Benidorm que hem va encantar. Y hui volia tornar. Vaig estar tot el dia avisant que me n’anava sí o sí, que m’acompanyés qui vuigués, però que jo anava a anar tot i sent sol. Finalment així va ser.

Cap a les 2:30 vaig abandonar l’apartament. Quasi la totalitat dels meus amics (per no dir tots) veien una auténtica bogeria allò, hem recomenaven que no anara, que hem quedés. Però per a mi cada nagació em donava més ganes de fer-ho. Quasi mig hora després arribí allí. El local, anomenat HeartBreak estava ambientat al més pur estil americà: Dibuixos, posters, fins a peces de chopers. No quedava espai lliure sobre les parets o al sostre on no hi hagués un dibuix o una imatge firmada d’una grup de música, guitarres eléctriques de Kiss, Rolling Stones i Guns’n Roses, i una xaqueta firmada per Loquillo! I no oblidem la decoració típica amb mil referències a les cervesses americanes com Budweiser o la mitificada Duff. Però em quede amb els taburets, que eren seients de moto.

Per a la meua decepció hi havia prou menys gent que el dia anterior, bàsicament es trobava mig ple doncs tota la gent es concentrava en una meitat del bar. Conforme entrí aní a la barra a per una cervessa, encara no tenia clar del tot com pensava actuar allí, sol, així que mentre em durara aquesta tindria un temps per pensar. De moment, exceptuant la primera cançò que era de Nirvana, la música no m’era coneguda, em fixí en la gent: El primer que em va cridar l’atenció va ser un home d’aparença demacrada que per la falta de coordinació als seus moviments, anava begut. Després aparegué un conegut de vista de la nit anterior: pèl llis i llarg amb unes patilles com les d’abans, llargues i gruixudes, se te quedava la seua imatge grabada. Les cambreres tampoc passaven desapercebudes. En inici em paregueren dos clients més, però al fixar-me en el sueter era evident que treballaven allí. Açò ho dic perquè quasi botaven, ballaven i es menejaven més que la auténtica clientela, tot un gust vore-les. Mentalment les vaig nomenar “Pelé i Melé”, doncs eren tal per a qual: de baixa estura però idéntica entre elles i una rubia i l’altra morena. Per últim un grup mixte al 50% de quatre (on es trobava el xic de les retro-patilles) i un altre prou més voluminós de tios.
La cervessa ja donava poc de si quan sonà la cançò que em despegà el cul del seient: Thunderstruck de AC/DC. De sobte tenia clar com anava a passar la nit: ballant al meu rotllo. Després d’aquesta vingueren altres tantes, si no conegudes, molaven, pel que no pensava tornar a seure’m. En algún moment, de mirades i somriures amb la resta de presents una de les xicones del grup mixte se m’arrimà i exclamà tot en to jovial: ¡oye, no te rias!. Jo no vaig tindre altra resposta que: No, si me rio es porque me gusta la música. Es va donar per satisfeta i continuà amb els seus i jo a la meua. Poc després entrà un grup gran de xicones i quasi inmediatament em trobí ballant sol en mig de tres grupets: el mixte, el de tios i el de ties. Em desplací cap a la barra i vaig analitzar la situació: Al meu pensar aquest és el punt clau de la nit, o intente unir-me a un grup d’aquests o continue fent el capoll jo soles. Vaig a intentar-ho. El grup de ties… sense comentaris, individualment es podria intentar, però en manada són un perill. El grup de tios, seria una opció, molta testosterona i començar a botar a lo bestia com ells no estaria gens mal. Però està el grup mixte. Ja has parlat amb una de les xicones i pareixia simpàtica, nem allà. Cridí la seua atenció amb un toc al braç i al girar-se: ¡Hola! ¿Me puedo integrar con vosotros? Es que vengo solo. Per a la meua sorpresa:
- ¡Claro que sí! Tú baila, ¡baila!. ¿Cómo te llamas?
- Rubén
- Yo soy Bego y ellos son (merda, no recorde els seus noms, crec que Esther y Juanluís. Si se me presenta l’ocasió ho confirmaré) – Digué i dirigint-se a ells continuà – Él es Rubén, que se integra.
No digueren res però m’acceptaren, tot i que es mostraren prou tallats. I allí estava amb la parelleta, el xic de les retro-patilles i Bego. Amb aquesta última entablí una conversa durant una estona sobre música, gustos i una llarga llista de concerts als que ella havia asistit. Vaja, en digué tants que em va fer sentir con si encara no hagués viscut res. La resta del grup eren amics seus de Castelló als que havia invitat, ja que ella vivia a Benidorm i aquest pub el freqüentava sovint. Cosa que era completament certa doncs coneixia a tots els cambrers i al DJ també. En allò que vindre per allí l’home demacrat, begut i amb pinta de guiri. Bego el coneixia, doncs també era un habitual del bar. Es deia Phillip i era Belga. D’alguna manera vaig començar a parlar amb ell. Ell en castellà/angles i jo en anglés/castellà. S’enteniem. Hem va caure bé l’home aquest. Segons vaig entendre i recorde portava vivint a Benidorm durant 8 mesos, jugava al poker i al seu país trevallava com a inventor per a una empresa. La raó de viure a Espanya era que companys d’allí li havien robat, d’alguna forma, dos milions d’euros. Per argumentar que certament ell era prou ric m’ensenyà un claurer amb el símbol de jaguar deient que ja era el quint que tenia. Bego també estava inclosa en la conversa i ni ella ni jo podiem acabar de creure’s tot allò. Llevant açò, em quede amb una frase que va soltar:
- A mi me gusta el castellano, aunque sea complicado para mi con tantas conjunciones de verbos. Porque aquí hablais poco pero decis mucho, allí hablamos mucho, ¡pero no decimos nada! – A mi em va resultar molt graciosa.
Sense donar-se compte es varen fer les 5 i el pub començà a xapar. Isquerem però no pareixia que el grupet vuiguera anar-se’n a casa, de fet, parlaven d’anar a un pub que tancava sobre les 8. No vaig dir res, però ja contaven amb mi per a anar. I tant si anava! M’ho estava passant genial.
De camí, ens topetàrem amb tot el personal del bar que anava de camí al mateix pub, s’anomenava Hipódromo i es trobava en la zona guiri. Allí l’ambient era completament diferent: llums de neó i música electrónica. Tot ple d’imbècils més nosaltres. Phillip, el belga, ens invità a una canyeta i jo vaig estar parlant amb un dels cabrers del HeartBreak. Un tio grandot i argentí que em va comentar que allí a Argentina tenien passió per l’amargura mentre que así ho teniem per la dolçor. Prenien una infusió més amarga que el café i sense sucre (puag). El DJ també era argentí i no es despegava de la Bego, i m’hagués agradat mantindre una conversa (tot el que es pot dir conversa en lloc com aquell) amb ella, però resulta impossible, per a mi, guanyar en làvia a un argentí, jajajaja. Així que com veia que allí ja no pintava res, i havia passat una bona nit, vaig decidir que l’única manera de tornar a parlar amb ella era despedint-me. Ho vaig fer de tots i a ella li vaig demanar que isquerem per poder despedir-se adeqüadament. De nou li doní les gràcies per tot, que m’ho havia passat millor del que esperava i per a qualsevol cosa tenia nuna amistat a Sagunt. Em va facilitar el seu msn tot i que seria ella qui decidira mantindre el contacte o no. Dit açò, ella torna a dintre i jo inicí la marxa cap a l’apartament. Al llit arribí vora les 7 del matí. Tot havia passat en tres hores i mitja? Quina pasada! A roncar!

13 d’abril del 2009

I qui m'ha dit a mi que no? II

I què ràpid se m’ha presentat una nova oportunitat per demostrar lo ja dit.

Anar de pasqua amb un grup de 20 amics sovint significa tragar lo que te tiren, que lo important és estar junts. Collons, i raó es té en pensar allò. Però què es fa quan u realment es mor per fer algo tot i que siga tot sol i tots li diguen que no? Recordeu? Doncs un Sí ROTUND!!! Un sí vaig a fer-ho. Així he fet.

Un pub a la platja de Benidorm, ambientat a lo americà i amb la música més rockera/heavylonga del sistema. Quin adjectiu es pot utilitzar per descriure la situació de trobar-se soles en aquest local sols perquè és el que et venia en gana? A mi se m’en van les paraules, doncs per mi ha sigut algo superior a qualsevol altra cosa.

Vos contaré la meua nit, perquè no té desperdici. Les 3,5 millors hores de la setmana. Próximament, quan dorga algo més de 3h.

7 d’abril del 2009

Colla Verda


Lo promés és deute.

Em trobava jo un dia estudiant tant tranquilament a la biblioteca de Sagunt escoltant als Red Hot Chilli Peppers (microbiologia)* o tal volta fora Linkin Park (farmacognosia)*, quan al mostrador, em vaig topetar amb una postal informativa sobre la Colla Verda. Al tornar a casa vaig buscar informació detallada sobre aquest grup a la web de l'ajuntament. Resulta ser que són voluntaris ecologistes que participen activament junt l'Acció Ecologista d'Agró a la comarca inclús voltants. Les seues llavors són variades, mesclen tant sesions informatives i xarrades com aplicacions pràctiques sobre el terreny. Posant exemples, es poden donar casos de dedicar unes hores aprenent com funciona una fábrica de reciclatge per després programar una visita a les instal·lacions d'aquesta. Entre altres projectes podem trobar la construcció d'una bassa per a amfibis, neteja d'una platja o seguiments ornitològics.

L'organització de les activitats es du aproximadament trimestre a trimeste tot i que poden estar condicionades a canvis d'última hora. Una vegada t'apuntes, reps un sms i un e-mail uns 5 dies abans de la següent activitat programada al qual s'ha de respondre deient si hi assistiràs o no. D'aquesta manera l'organització es pot fer una idea de per exemple, quant de material s'ha de dur o com plantejar-se dita activitat.

És un voluntariat, el qual vol dir que és completament gratuït. D'edat no hi ha màxim, però de mínim són 16 anys. 16 anys per resultar legal i trobar-se assegurats.

Jo hi he assistit a vàries quedades i realment estic content de participar-hi. Coneixes gent, t'ho passes bé i tens una distracció per a ixos matins de Dissabte o Diumenge que sovint tinc poc a fer. Sense oblidar tot allò que pots arribar a aprendre. Ah! i ja tinc sudadera oficial!

*Tal volta sigui tema d'un futur post: Enguany he posat en pràctica una nova teoria d'estudi: estudiar mentre s'escolta música. Però no ha de ser música aleatòria, sinó que a cada assignatura un grup de música i cada grup amb un estil diferenciat. Segurament desenvolupe més la idea próximament, però ha donat els seus fruits. Sip! :D

6 d’abril del 2009

I qui m'ha dit a mi que no?

Tal volta, pot ser podria dir, que he madurat. No que ho haja fet ara de la nit al matí, però sí que m'he fixa't que defenitivament ho he fet. Almenys en un sentit que de sempre, per la meua forma de ser, havia estat oculta.

Alguns dirien que soc independent i que faig allò que vuic sense tindre que comptar amb ningú més. Bó, açò sols ha sigut la tendència que s'ha anat formant en mi durant l'últim parell d'anys. Per als ignorants informaré que no sempre ha sigut així, de fet, sé de mil coses que he perdut a la vida per la (no se ben bé com adjectivar-la) idea de no dur-les a terme tot sol. Com una por escénica però sense espectadors, sols u mateix. D'oritge incert però sense descartar el poder d'inducció d'una societat que et pregunta sovint "però ho has fet tú sol?" Espere que d'ara endavant la resposta a aquesta qüestió sigui un SÍ rotund.

Sense anar molt lluny hi exposaré un parell d'exemples que tal volta m'acaben catapultejant a tants altres (esperats i dessitjats).
Començaré per la Colla Verda: En un post futur m'esplaiaré més a descriuré aquesta associació de voluntaris ecologistes, ben vist, de moment amb açò hi ha suficient. Defensor del planeta que em dic a mi mateixa que soc, i apenes he pogut fer més que reciclar com toca el fem i economitzar l'aigua d'ús diari. Era hora d'anar més enllà i amb aquesta colla crec que ho podré complir. Però això suposava un repte, no coneixer a ningú a part de ser el "nou". "Qué collons, anem-hi!" Primer èxit ;P.
I per últim la gimnàsia. Defenitivament dues hores setmanals de tenis (sempre i quan no plogués) no eren suficients per mantindre's en la forma que u dessitjaria. El cos m'ho avisava a crits i espere no haver decidit buscar solució massa tard. De nou, buscar una nova activitat esortiva requeriria de la meua adaptació a un nou grup de persones completament desconegudes. Ni el futbol, basquet o handbol eren per diferents raons accesibles. Així doncs l'única però mai desestimada opció era la gimnàsia (aerostep, pump, afra...). Compleia tots els requisitis: horaris, diners, exercicis. Segón èxit ;P.

Tot bé de moment, seguim avançant!