Com mirar, com saludar, com morir, desapareixer en un instant; com no respirar, com no viure, com no estar allí, no existir al creuar-te amb un membre de la família a la qual pertany el menut què has fet mort accidental.
• Vicent: ie mamonaso
• com tens d′estat al tyuenti casat?
• 22:01
• Jo: jajajajajaajajaa
• stic casat, pero es secret
• es un matrimoni concertat
• pero que no m'impideix casarme de nou
• perq el matrimoni es regeix segons les lleis estatals del país d'oritgen de la meua dona
• encara té 12 anys, i no se'm permet vore-la fins que cumplisca 16
• aleshores hauré de decidir si fer-la vindre a España, amb tot el papeleo q suposa, i fent que el matrimoni sigui legal a España
• o que continue amb la seua familia
• i podré anar quan vuiga
• xq les seues posesions, es a dir, les de la seua familia passaran automáticament a ser meves quan tinga els 16
• podré tindre tants fills com vuiga, q la seua familia es fará càrrec
• a canvi, jo sols he de mantindre'ls económicament, a més, els ha suposat un ascens a l'escalafó social
• i ja saps, 100 € así, allà es una millonà
• a canvi d'una dona obedient i que em dóna fills, una familia que m'adora, i uns terrenys increibles al seu poble... es més que satisfactori
• pense jo vaja....
• pero encara em queden 4 anys per gaudir, i uns quants més per a que la familia puga fer-se important en la comarca
• el meu retiro está allí Vicent
• una aposta segura pel futur
• ________________________________________
• Vicent: jajajajjaa
• cm tas rallat coplega
• ________________________________________
• Jo: ah si, també hem vaig comprometre a que quan acabe la carrera aniría sobint allí per dur medicines i equip medic
Badalona 12/11/2009
Se fan les dotze del matí, arriba el bus i allà que ens pugem per a rebre el castig que ens havien preparat els Deus per pujar els últims: seure’s al final del bus, també coneguda com “zona cero” al final del viatge (ja vos contaré per què), separats i rodejats d’una no massa agradable companyia tot i que a la llarga ens hem donat compte que sense ells, ni el viatge ni el concert, hagués sigut el mateix. Però no adelantem res.
I és que fins la empresa d’autobusos sabia al que anava, no en canvi nosaltres, doncs havien disposats al corredor del bus uns testos amb aigua per fer-les servir com cendrers (conclusió a la que arribàrem desprès de descartar que siguen recollidors de goteres o meaderos). I no penseu que lo de meadero va massa desencaminat de la realitat, ja que apenes 30 minuts desprès de l’eixida un tio s’alçà, agafà un test, s’arrinconà contra la porta de darrere, es tragué la pixurra i davant l’incredulitat general començà a pisar. Increïble. I ja sabeu que està prohibit fumar, menjar inclús beure als autobusos de línea. Bé doncs, no quan ixe bus va a un concert de Rammstein: Encara estàvem a València i les neveretes no paraven tancades, vinga la birra, vinga la birra! Tots amb les mans ocupades en la elaboració de porros, que posterioment encengueren i una boira molt agradable ens rodejà en apenes uns segons. I si això fos poca cosa, els nostres “amics” ja havien començat ratlla amunt, ratlla abaix, algo que seria constant durant tot el viatge.
Un viatge que es feia llarg, pesat i que els videos de Rammstein, Barricada, Ozzy y Metallica no conseguiren fer més agradable. Cinc hores de trajecte que l’única ventatja de les quals va ser que no foren sis. I per fi arribàrem, a la mateixa porta del pabelló de Badalona on desprès de comprar loteria (sí, loteria, heu entés bé) i uns entrepans, estudiàrem la forma de colar-se davant de quanta més gent millor, que tampoc és que hi hagués molta si comparem amb el que seria un concert de Matellica. 
Obriren les portes i la gent arrasà amb tot, les entrades es col•lapsaren i als organitzadors no els quedà altra que deixar entrar a la gent sense apenes vigilar de qui entra què o qui té entrada original o no. Vaja, 50 euros per a res XD. Entràrem dins i poc a poc les grades es varen omplir, cada vegada més gent al péu de l’escenari, més apretats i més calor. Començà l’espectacle: Primer tocaren Combichrist, un grup Cyberpunk que no sonaven gens mal, alguns s’atreviren a afirmar que éstos estigueren millors que els propis Rammstein. Però bé, no deixaven de ser el primer plat d’un concertàs que venia de segón.
S’apagaren els llums i a colps de destral feren acte de presència primers els guitarristes i desprès amb un bufador el cantant a través d’un mur a l’escenari. I tots a empentar-se, tots a botar, tots a bramar, tots a suar. Tocaren cançons mítiques com Links 2 3 4, Du hast, Engel, Seeman, Keine Lust, Feuer Frei, Benzin y d’altres noves com Pussy. Però la millor del concert sense dubte Ich Will, durant la qual m’incorporí a un grup de gent que havia conseguit fer-se un lloc a base d’empentes i que encara continuaren pegant-se osties durant tota la cançó.
Lo millor. O quan el pianista es pujà a una zodiak y navegà sobre la gent, sobre mi! Mentre tocaven seeman. O quan aquest va rebre una pallisa del cantant i li abocà des d’una plataforma elevada un munt de xispes. O quan tocava el piano caminant sobre una cinta de correr que a més rotava! O quan ens llançaren bromera amb un canó rosa en forma de pene enorme al ritme de pussy! O tal volta quan pregueren foc a un especialista amb un surtidor de gasofa amb una bengala a l’extrem, este correguent per l’escenari i l’altre vinga a tirar-li flameraes durant la cançó de Benzin. Qui sap, no sabria dir un moment en especial. Però va tindre que acabar.
No he comentat gaire el comportament que tingueren els tios del final del bus, però és que eixiria una entrada entera parlant sols d’ells. Sols recordar que no pararen de beure, de fumar, de fer-se ratlles, de riure, de cridar durant tot el viatge d’anada i un poc menys al de tornada perquè per fi els pegà el baixò (el ritme que duien no era normal). A moments et parties el cul amb ells, y quan la broma es feia pesada te’ls volies carregar de mil maneres. Bé, vos deixe algunes frases que quedaran al record i tal volta vos oriente un poc més.
- Tú trabajas o estudias? Preguntà que derivà 6 ratlles més tard en: Tú fumas o trabajas ?
- Te compro la camiseta, 13€, es mi ultima oferta, ahora vuelvo.
- Necesito un vaso y una navaja!... Necesito una navaja!!! (el vaso no importa).
- Agafen el martell trenca-vidres i no se’ls ocorre altra cosa que foradar una llauna de cervessa, clar, isqué a xorro.
I això és tot… me cal dormir.
Colla Verda (07/11/09)
Inicialmente, la actividad programada era limpiar el sendero que rodea la montaña del Castillo de Sagunto, pero esta misma semana, coincidiendo con que el martes visitó la ciudad un conseller, la zona había sido limpiada (¡qué casualidad!). Entonces lo que hicimos fue recoger los restos de cristales y metales que, por ser de tamaño pequeño, todavía quedaban entre las rocas y tierra que rodea todo el sendero. Recogimos varias bolsas que fueron depositadas en las papeleras del lugar.
Tras esto, almorzamos y proseguimos la inspección rodeando toda la montaña del castillo en dirección Oeste. Sara nos informó de que los macizos de chumberas están invadiendo toda la zona y que, al ser una especie alóctona, están colonizando el terreno e impiden que crezcan especies vegetales autóctonas. Dada la gran cantidad de cactus que hay rodeando toda la montaña, decidimos dar parte a la autoridad competente y estudiar una posible actividad futura de la Colla Verda que consista en eliminar dichos cactus.
A lo largo de la caminata nos vamos fijando en las especies vegetales del lugar, para, en un futuro, poder informar sobre ellas, en posibles visitas guiadas que se organicen.
Cuando llegamos a la ladera Sur del castillo nos fijamos en que en la restauración que se hizo de la cantera, y que fue rellenada con restos de escombros cubiertos por tierra, no ha crecido ni un solo árbol, ni siguiera las chumberas se han atrevido a crecer ahí, por lo que deducimos que la restauración se ha hecho con tierra de mala calidad. Quizá debemos esperar más tiempo a que crezcan especies, pero llama la atención que ni siquiera hay romero, ni otras especies arbustivas propias del monte bajo y que son las primeras en crecer. Pensamos que podría ser otra actividad de la Colla Verda para el futuro: plantar árboles en la ladera, aunque considerando la posibilidad de plantarlos en maceta con tierra buena para que puedan crecer.
Al llegar a la ladera Este del castillo, desde el mirador de la calle Vista Alegre, nos damos cuenta de que hay gran cantidad de basura esparcida por la montaña. Como sólo nos ha sobrado una bolsa de basura, decidimos emplearla para recoger todo lo que podamos. La llenamos a tope y la zona queda casi perfecta. La sorpresa viene cuando no encontramos ni un solo contenedor ni papelera en la calle Vista Alegre ni en sus alrededores. Hemos de transportar la enorme bolsa de basura hasta la Calle Mayor, donde, por fin, encontramos un contenedor de residuos orgánicos.
Colla Verda (17/10/09)
dimecres 28 d'octubre de 2009.
La Colla Verda ha participat aquest cap de setmana en el projecte «Viu el riu». Aquest projecte, que porta endavant acció Ecologista Agró, pretén revalorar el riu Palància com a ecosistema, mitjançant la participació social al seu voltant. La Colla Verda hi participà fent una anàlisi de la desembocadura. D’aquesta manera, amb la informació recollida, també ens servirà per a participar en el projecte «Rius» que a València gestiona la Fundació Limne. Així, les dades que recollim del Palància es sumaran a la base de dades de tots els rius valencians.
El riu Palància naix al terme municipal de El Toro, a la província de Castelló, i desemboca a Sagunt, desprès de 85km de recorregut. Aquest primer dissabte, dedicat a viure el riu, ens desplaçàrem fins al seu tram final, la desembocadura. Érem un grup de 16 voluntaris, ens vam dividir en 4 grups de 4 persones, després de delimitar la zona en 4 sectors, cada grup es dedicà a l’estudi d’un d’ells.
Ens vam fixar en la vegetació, en la fauna i en les conseqüències de l’acció humana i férem un croquis del terreny que ens dugué inexorablement a una trista realitat: el delta del Palància es troba en unes condicions ecològiques lamentables. Sense deixar de banda la vegetació, que no és autòctona majoritàriament. També destaca la presència d’abocadors i construccions il•legals, a més d’escombraries diverses que s’acumulen per falta de neteja.
Finalment, també volem reivindicar a les autoritats pertinents que continuen amb el projecte de demolició de les vivendes il•legals del delta que, tot i haver fet progressos, queda molt per fer. I, sobretot, una tasca mol més senzilla i assequible, volem el riu net, sense escombraries i que no semble un abocador.
És curiós, sempre es parla de la cançó de l'estiu, és a dir, una sola cançó. I per què no més, no? Però clar, com evidentment tot lo món no coincideix al elegir la cançó de l'estiu, és inútil parlar de LA cançó. A més, que això és tot comercial, voler vendre'ns un tema amb el títol de "la canión del verano". Doncs serà per tú, jo elegiré, o deixaré la elecció al per vindre i no a una discográfica. I alerta, no ha de ser sols una, actual o de moda. Simplement és o són les cançons que t'han acompanyat durant l'estiu.
En el meu cas en són tres i m'ha avellit comentar-les amb vosaltres, estimats lectors (Maite, Ernest... algú més es passa per así? Ho dubte)
En el tercer lloc dels grans èxits de l'estiu de Fuertes trobem.... Soldadito marinero de Fito&Fitipaldis. (buee buee, aplausos, algún xiulit) Té el seu temps la cançoneta, però fins fa poc que no em vaig fixar realment, o no arribà a tocar la meua fibra sensible l'última frase de la cançó "dime porqué estás buscando una lágrima en la arena". He de continuar escolcant més a Fito, que té lletres realment bones.
http://www.dilandau.com/descargar_musica/soldadito%20marinero-1.html
En segona posició... (redoble de tambor): I'm yours, de Jason Mraz (Thanks V ;)). És difícil trobar una cançó que no et canse escoltar-la varies vegades seguides, doncs per a mi és una d'elles. Una composició de lo més simple, dos veus, una guitarra i un nyabinghi.
http://www.dilandau.com/descargar_musica/soldadito%20marinero-1.html
I arribem al final de la travesia, on comentaré SummerCat, de Billie the Vision and the Dancers. Tot un tema al so de Tonight, tonight, tonight, perque no són les nits d'estiu algo especial? no és quan ocorren les coses més especials? Tonight... tonight... tonight...
http://www.dilandau.com/descargar_musica/Summercat-1.html
A qualsevol, supose, en algún moment li acaba sorprenent, bé per a bó, o per a roï, el poder que té Internet i del que és capaç d’arribar a conseguir. A mi hui m’ha tornat a sorprendre, a bones.
“The Internet Symphony ”, es tracta d’una composició musical elaborada per la unió de multitud de videos on cada autor s’ha autograbat a si mateix tocant amb un determinat instrument un determinat fragment d’una mateixa simfonia. Bó, sols hi ha que voreu per comprendre-ho. Quan u s’adona de la quantitat de videos de que consta, aprecia la magnitud del projecte i del significat o missatge realment especial que transmet: tots units per l’art, tots units per la música.
El 15 d’Abril de 2009, aquests mateixos músics, siguen experts o amateurs, es varen reunir al Carnagie Hall de New York sota la direcció de Michael Tilson Thomas per interpretar la “Internet Symphony No. 1 Eroica” composada pel chinés Tan Dun.
Realment un treball excel·lent.
Per als que no sàpiguen de què és tracta vos diré que és un bot al buit en plan puenting, sols que són més metres de caiguda i la corda és elàstica, pel que fas l'efecte moll i no el pèndul com al puenting.
Tot començà fa algunes setmanes, allà per finals de Juny, amb una trucà de Don Candela amb un missatge molt concret i directe: Tu i jo s'anem a fer puenting. No es parle més, era una activitat que duia temps volent fer, sols que per no plantejar-s'ho com toca o per carència de ocasions no la fas. Doncs fins aquesta trucada que no m'ho vaig propossar seriosament. I sí, tot i que al principi no les tenia totes amb mi, era algo que debia fer sí o sí. La por i la fòbia es combateixen de front, i poques coses més impactants hi ha que tirar-se des d'un pont.
L'activitat la vàrem reservar a través de la pàgina www.alicanteinterior.com, on entre altres activitats o excursions tenim les de fer puenting o el seu cosí germà, bungee j
umping. Tot i que l'empressa que realment s'encarrega de dur-ho tot a terme és Out Door. Així que anem a parar a Alcoi on es troba el Parc Natural de la Font Roja, concretament al Puente de las Siete Lunas amb una altura de 50 metres. És un antic pont ferroviari que mai va estar operatiu. Per a que vos feu més idea de la diferència entre puenting i bungee, dir que el puenting en Alcoi es un bot des de 30 metres d'altura i caus 15, mentre que el bungee botes des de 50 i la caiguda són 35. Sense cap dubte, molt més emocionant. Vaja, que el bungee vages on vages sempre seran més metres, doncs al puenting al utilitzar una corda no elàstica pares en sec, i si te passes d'altura... ahi et quedes descalabrat.
Quan estàs al pont, sense arnés, tot va bé, no passa res. Quan escoltes a uno cridar i després el veus caure el cor s'accelera, no massa, però el notes. Si l'encarregat solta que li falta un cabo de anclatge... mires a la resta expectant, pensant que siga el que siga això, sona important. Quan et posen l'arnés... tot comença a canviar, prompte seràs tú qui cride. I a la mínima ja estas ahi, a l'altra banda de la barana sobre 50 metres de buit i tot pareix anar massa ràpid. El monitor et vol tirar però demanes un temps mort. Espera, no vuic que em llances tú, em vuic tirar jo, al meu compàs. Prens aire, mires avall, mires l'horitzó, preparat? Ara sí, bota!
La resta... vos toca a vosaltres descobrir-ho.
Dades d'interés:
Hoy tengo examen y me toca conducir hasta la Universidad. Ah! Suspiro. Por fin un momento de libertad. Mi vida hasta hoy ha sido una autèntica esclavitud salpicada de tiempos libres. Son extrañas las sensaciones que se entremezclan en estas etapas del año y a mi almenos, me hacen sentir vivo de veras: El estrés del estudio me induce a salir a correr, pero correr conlleva ingerir glucosa. Sin embargo, comer me produce sueño, así pues, tomo café. Cafeïna, azucar, estrés y mucha carga lectiva durante semanas consecutivas. Soy una bomba a punto de estallar, lo hago en el coche.
Catalizador? La música y no una cualquiera. Sintonizo mi emisora preferida, el volumen no se mantiene al mínimo un segundo más de lo necesario para que identifique la canción. Oh sí! Me gusta! Al son de "Hello, hello, hello, how low" dejo mi pueblo atrás para internarme en la autopista. La canción acaba y aún tengo el estribillo de Nirvana resonando por mi cabeza cuando al otro lado de la radio hacen sonar un riff de guitarra inconfundible: es la de Angus Young y no hay más como ella. Me acabo de volver loco. Salto en el asiento mientras tarareo la melodia, palmeo el volante deseoso de ser, estar, presenciar un AC/DC. Qué incauto: no oiría un claxon ni sirenas, a mi que más me dá. No puedo hacer oidos sordos a la música. Estoy emocionado y quiero llorar de felicidad pura. Mi cuerpo conduciendo pero mi mente en un concierto, debería ser hombre muerto. La canción se acaba, un respiro que me hace volver a la conducción. Siguiente tema, suena, No por favor... ese punteo de guitarra, ese bajo acompañando... A la mierda, lloro. Ciego, sordo y en otro concierto, ahora de los Red Hot. Alguien no quiere que llegue al examen. Tres de mis canciones preferidas de tres de mis grupos preferidos? Hoy nada me puede salir mal.
Sigo preguntándome como conseguí llegar a mi destino, hacer el examen y volver a casa sabiendo que había aprobado. Aquel fue un gran día.
M'he aficonat açò de presentar-vos pelis. Tal volta algún dia vos dóne per vore-les, una dia d'ixos que no sabeu què fer i vos vinga al cap.... vaig a baixar-me ixa peli que deia el Fuertes al Blog. Aleshores ixe dia puga'm comentar-la, tot i que... no sé jo si hi haurà molt a comentar, jajaja.
Continue la meua navegació fílmica amb The Cube (s'han acabat els links, m'he canasat i he d'estudiar). El primer que et pot impactar d'esta pel·lícula és que t'envolta directament en la trama, però quina trama? Sols són un grup de persones seleccionades no precissament a l'atzar que es troben tancades en una espècie d'experiment macabro.
Un cub gegant format per cubs que formen habitàculs. I els protagonistes enfrontant-se a algo més que les seues pors, paranoies, supersticions i desesperacions que diu el trailer.
Dir que hi ha tres entregues d'esta saga:
- The Cube
- The Cube: hypercube
- Cube Zero
Si la primera vos resulta extranya i rallant, espereu a vore la segona. Sols l'he vista una vegada i no he tingut valor de vore-la de nou, fins ara, que me l'estic baixant En aquesta entra en joc el temps i les dimensions paral·leles, cágate.
I la tercera, atenció, sorpresa. Ja ens conten algo més que no siga CUBO CUBO CUBO. Però tindreu que vore les dos anteriors per entredre-ho.
- Passa tú, que a mi me dóna cague...
Què passaria si vida alienígena arribara a la Terra en forma bacteriana i tingués la capacitat d'evolucionar milers de vegades més apresa que els éssers terrestres? És el que ens narra aquesta comèdia dirigida pel mateix director de "Ghostbusters" o "Road Trip". No és la millor película del món, però sí que és una que em diverteix cada vegada que la veig, tant a mi com al meu germà.
Pegant una ullada al repart rápidament ens donem compte que tots són cares conegudes:
Vaig a intentar citar una metàfora, sobre la capanya política que estan duent a terme els partits PP i PSOE, dita anit per Iñaki Gabilondo.
"Imaginémonos dos entidades bancarias que intentan captar un nuevo cliente. La información que le aportan a éste, no incluye ninguna referencia a la entidad propia. Es decir, el cliente no sabe que intereses ni qué ventajas le ofrecen. Por lo contrario, cada una de las entidades bombardea al supuesto cliente con negligencias, corrupciones y demás trapos sucios de la otra entidad competente.
Así pues, dicho cliente qué puede hacer:
Venen les eleccions Europees, què bonic. I quina idea sobre política europea tenen els nostres representants de les majories espanyoles? vestits*', Falcons i cotxes oficials, qui dóna més per menys?
La crisi imparable continua deixant en el carrer a milers de treballadors mes a mes. Qui sap quan tocarà fi. Els mateixos polítics que fan política per a un públic convertit en "borrego*''" es reuneixen un i altra vegada intentant arribar a una solució. I la oposició, la sabia oposició que té la solució miraculosa per a ella, se la guarda ben dins abans de compartir-la. Tots sabem, o com a mínim deuríem, que no la tenen. Els borregos són majoria, qué anem a fer.
I el canvi climàtic canviant. Més calor, més sequia, més immigració. El continent África, el primer afectat. Allí mai han viscut, sobreviuen, ara ni això, ara moren més que mai. La seua lógica reacció, immigrar a Europa. Personalment no em considere xenòfob, pero no soc un borrego progressista. África no cap a Europa i punt. Dilema moral: qui passa i qui no, si es que decidim que passe algú. Cal filtrar, jo pense que els necessitem tant com ells a nosaltres. Sabeu? Alguns d'ells no son incults, tenen estudis, carreres universitàries, però Europa es creu tant superior que no es plantetgen convalidacions efectives com Bolonya*''' que tant promet ser-ho. Ixes persones són hui en dia qui ho tenen més fàcil per conseguir papers. I no estic en contra. Per desgràcia, ací no poden exercir de lo seu, acaben en l'horta i en l'obra. Com borregos quan no ho són. Això si, els immigrants 100% borregos fora. Ací no tenim lloc per a inútils, i aquesta sí és una forma de pensar que se me creua pel cap a mi, i no sé a qui més. Què llàstima, no han tingut en la vida la oportunitat d'una educació digna. Però sabeu què? Va a arribar el dia en que ni eixos podran entrar a Europa, per que NO CABEM ni els necessitem.
Oh no. Però no acabe ahi. Ja hem taxaveu de racista? I si vos dic que també pense en que els borregos europeus deurien anar fora? Quin adjectiu utilitzar ara? Hitlerià? Inútils no gràcies. No tenim lloc per a ells. Qui no té estudis, qui no té voluntat, qui desaprofita les seues oportunitats, o directament qui no les ha tingudes. Ara lluitem perque això no passe, arribarem a temps?. Vos dic que arribarà el dia en que no cabran tots a Europa. Què farem doncs? Què pense jo? FORA, no caben. No pots tirar a ningú diuen, i sí que hem de deixar-los entrar? Igual d'injust es matindre a un borrego inútil en casa a no deixar accedir a un persona preparada que s'ho mereix. Vaja, que no tinc cap intenció de treballar per a que inútils sense títols cobren beques, ajudes inclús el paro (aspai Fuertes que te passes, jajajaja).
Però bé xics, no tinc cap intenció de convertir-me en un Hitler, no sabria com fer-ho i no em deixarien. Així que tot queda en paraules i les accions no acordaran amb elles. Visca'm en pau i amor (amb el plus per al saló, o era el fútbol?) mentre puga'm. Però crec que açò se'ns acaba. Votem votem, a vore si algo canvia.
*': No existeix cap paraula pareguda a trage, tot són vestits. Vestit espacial, per exemple.
*'': Terme dedicat a Chamán Trasgo.
*''': Vorem que ocorre amb Bolonya xics!
Yeeee Gentussaaaa!!!! Un break!!!!! Un break Dance! jajajajajajajaja joder... No tingau vergonya agena y pegueuse unes rises en el meu honor!!! siiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii
Dedicada al Trasgo menut de los Muntanyes. No s'ocultem! Els platarem cara! Qui s'uneix a la Falange? Tots junts podrem.
Són tantes coses sobre aquest viatge que em veig incapaç de posar-me a escriure res respecte a ell. Podria passar-me dues hores fàcil escrivint i varios dies si volguera fer-ho per capítols. I què voleu que vos diga, per als lectors que tinc... no val la pena sacrificar-se tant, que jo ja sé que els lectors són els mateixos que vingueren amb mi a Itàlia, així que saben lo mateix que jo.
Hui he penjat alguns videos al Youtube. Què són d'aquells dies en que em veia obligat a modificar el tamany y format del video per que si no, no el podia penjar? Ara ja... a pelo, ocupe el que ocupe, format que sigui. Quina comoditat.
La sèpia!
http://www.youtube.com/watch?v=EISfnTlWWBQ&feature=channel_page
El iaio di la Toscana!
http://www.youtube.com/watch?v=eWZ3Q_tVSyE&feature=channel_page
Sr. Peluquí!
http://www.youtube.com/watch?v=zSRLfcyaJNw&feature=channel_page
La dutxa/water!
http://www.youtube.com/watch?v=Y5QluENj-hs&feature=channel_page
Quina por!
http://www.youtube.com/watch?v=dmBvyxga-sk&feature=channel
Diumenge a la nit, la nit anterior havia conegut un pub a la platja de Benidorm que hem va encantar. Y hui volia tornar. Vaig estar tot el dia avisant que me n’anava sí o sí, que m’acompanyés qui vuigués, però que jo anava a anar tot i sent sol. Finalment així va ser.
Cap a les 2:30 vaig abandonar l’apartament. Quasi la totalitat dels meus amics (per no dir tots) veien una auténtica bogeria allò, hem recomenaven que no anara, que hem quedés. Però per a mi cada nagació em donava més ganes de fer-ho. Quasi mig hora després arribí allí. El local, anomenat HeartBreak estava ambientat al més pur estil americà: Dibuixos, posters, fins a peces de chopers. No quedava espai lliure sobre les parets o al sostre on no hi hagués un dibuix o una imatge firmada d’una grup de música, guitarres eléctriques de Kiss, Rolling Stones i Guns’n Roses, i una xaqueta firmada per Loquillo! I no oblidem la decoració típica amb mil referències a les cervesses americanes com Budweiser o la mitificada Duff. Però em quede amb els taburets, que eren seients de moto.
Per a la meua decepció hi havia prou menys gent que el dia anterior, bàsicament es trobava mig ple doncs tota la gent es concentrava en una meitat del bar. Conforme entrí aní a la barra a per una cervessa, encara no tenia clar del tot com pensava actuar allí, sol, així que mentre em durara aquesta tindria un temps per pensar. De moment, exceptuant la primera cançò que era de Nirvana, la música no m’era coneguda, em fixí en la gent: El primer que em va cridar l’atenció va ser un home d’aparença demacrada que per la falta de coordinació als seus moviments, anava begut. Després aparegué un conegut de vista de la nit anterior: pèl llis i llarg amb unes patilles com les d’abans, llargues i gruixudes, se te quedava la seua imatge grabada. Les cambreres tampoc passaven desapercebudes. En inici em paregueren dos clients més, però al fixar-me en el sueter era evident que treballaven allí. Açò ho dic perquè quasi botaven, ballaven i es menejaven més que la auténtica clientela, tot un gust vore-les. Mentalment les vaig nomenar “Pelé i Melé”, doncs eren tal per a qual: de baixa estura però idéntica entre elles i una rubia i l’altra morena. Per últim un grup mixte al 50% de quatre (on es trobava el xic de les retro-patilles) i un altre prou més voluminós de tios.
La cervessa ja donava poc de si quan sonà la cançò que em despegà el cul del seient: Thunderstruck de AC/DC. De sobte tenia clar com anava a passar la nit: ballant al meu rotllo. Després d’aquesta vingueren altres tantes, si no conegudes, molaven, pel que no pensava tornar a seure’m. En algún moment, de mirades i somriures amb la resta de presents una de les xicones del grup mixte se m’arrimà i exclamà tot en to jovial: ¡oye, no te rias!. Jo no vaig tindre altra resposta que: No, si me rio es porque me gusta la música. Es va donar per satisfeta i continuà amb els seus i jo a la meua. Poc després entrà un grup gran de xicones i quasi inmediatament em trobí ballant sol en mig de tres grupets: el mixte, el de tios i el de ties. Em desplací cap a la barra i vaig analitzar la situació: Al meu pensar aquest és el punt clau de la nit, o intente unir-me a un grup d’aquests o continue fent el capoll jo soles. Vaig a intentar-ho. El grup de ties… sense comentaris, individualment es podria intentar, però en manada són un perill. El grup de tios, seria una opció, molta testosterona i començar a botar a lo bestia com ells no estaria gens mal. Però està el grup mixte. Ja has parlat amb una de les xicones i pareixia simpàtica, nem allà. Cridí la seua atenció amb un toc al braç i al girar-se: ¡Hola! ¿Me puedo integrar con vosotros? Es que vengo solo. Per a la meua sorpresa:
- ¡Claro que sí! Tú baila, ¡baila!. ¿Cómo te llamas?
- Rubén
- Yo soy Bego y ellos son (merda, no recorde els seus noms, crec que Esther y Juanluís. Si se me presenta l’ocasió ho confirmaré) – Digué i dirigint-se a ells continuà – Él es Rubén, que se integra.
No digueren res però m’acceptaren, tot i que es mostraren prou tallats. I allí estava amb la parelleta, el xic de les retro-patilles i Bego. Amb aquesta última entablí una conversa durant una estona sobre música, gustos i una llarga llista de concerts als que ella havia asistit. Vaja, en digué tants que em va fer sentir con si encara no hagués viscut res. La resta del grup eren amics seus de Castelló als que havia invitat, ja que ella vivia a Benidorm i aquest pub el freqüentava sovint. Cosa que era completament certa doncs coneixia a tots els cambrers i al DJ també. En allò que vindre per allí l’home demacrat, begut i amb pinta de guiri. Bego el coneixia, doncs també era un habitual del bar. Es deia Phillip i era Belga. D’alguna manera vaig començar a parlar amb ell. Ell en castellà/angles i jo en anglés/castellà. S’enteniem. Hem va caure bé l’home aquest. Segons vaig entendre i recorde portava vivint a Benidorm durant 8 mesos, jugava al poker i al seu país trevallava com a inventor per a una empresa. La raó de viure a Espanya era que companys d’allí li havien robat, d’alguna forma, dos milions d’euros. Per argumentar que certament ell era prou ric m’ensenyà un claurer amb el símbol de jaguar deient que ja era el quint que tenia. Bego també estava inclosa en la conversa i ni ella ni jo podiem acabar de creure’s tot allò. Llevant açò, em quede amb una frase que va soltar:
- A mi me gusta el castellano, aunque sea complicado para mi con tantas conjunciones de verbos. Porque aquí hablais poco pero decis mucho, allí hablamos mucho, ¡pero no decimos nada! – A mi em va resultar molt graciosa.
Sense donar-se compte es varen fer les 5 i el pub començà a xapar. Isquerem però no pareixia que el grupet vuiguera anar-se’n a casa, de fet, parlaven d’anar a un pub que tancava sobre les 8. No vaig dir res, però ja contaven amb mi per a anar. I tant si anava! M’ho estava passant genial.
De camí, ens topetàrem amb tot el personal del bar que anava de camí al mateix pub, s’anomenava Hipódromo i es trobava en la zona guiri. Allí l’ambient era completament diferent: llums de neó i música electrónica. Tot ple d’imbècils més nosaltres. Phillip, el belga, ens invità a una canyeta i jo vaig estar parlant amb un dels cabrers del HeartBreak. Un tio grandot i argentí que em va comentar que allí a Argentina tenien passió per l’amargura mentre que así ho teniem per la dolçor. Prenien una infusió més amarga que el café i sense sucre (puag). El DJ també era argentí i no es despegava de la Bego, i m’hagués agradat mantindre una conversa (tot el que es pot dir conversa en lloc com aquell) amb ella, però resulta impossible, per a mi, guanyar en làvia a un argentí, jajajaja. Així que com veia que allí ja no pintava res, i havia passat una bona nit, vaig decidir que l’única manera de tornar a parlar amb ella era despedint-me. Ho vaig fer de tots i a ella li vaig demanar que isquerem per poder despedir-se adeqüadament. De nou li doní les gràcies per tot, que m’ho havia passat millor del que esperava i per a qualsevol cosa tenia nuna amistat a Sagunt. Em va facilitar el seu msn tot i que seria ella qui decidira mantindre el contacte o no. Dit açò, ella torna a dintre i jo inicí la marxa cap a l’apartament. Al llit arribí vora les 7 del matí. Tot havia passat en tres hores i mitja? Quina pasada! A roncar!
I què ràpid se m’ha presentat una nova oportunitat per demostrar lo ja dit.
Anar de pasqua amb un grup de 20 amics sovint significa tragar lo que te tiren, que lo important és estar junts. Collons, i raó es té en pensar allò. Però què es fa quan u realment es mor per fer algo tot i que siga tot sol i tots li diguen que no? Recordeu? Doncs un Sí ROTUND!!! Un sí vaig a fer-ho. Així he fet.
Un pub a la platja de Benidorm, ambientat a lo americà i amb la música més rockera/heavylonga del sistema. Quin adjectiu es pot utilitzar per descriure la situació de trobar-se soles en aquest local sols perquè és el que et venia en gana? A mi se m’en van les paraules, doncs per mi ha sigut algo superior a qualsevol altra cosa.
Vos contaré la meua nit, perquè no té desperdici. Les 3,5 millors hores de la setmana. Próximament, quan dorga algo més de 3h.
Lo promés és deute.
Em trobava jo un dia estudiant tant tranquilament a la biblioteca de Sagunt escoltant als Red Hot Chilli Peppers (microbiologia)* o tal volta fora Linkin Park (farmacognosia)*, quan al mostrador, em vaig topetar amb una postal informativa sobre la Colla Verda. Al tornar a casa vaig buscar informació detallada sobre aquest grup a la web de l'ajuntament. Resulta ser que són voluntaris ecologistes que participen activament junt l'Acció Ecologista d'Agró a la comarca inclús voltants. Les seues llavors són variades, mesclen tant sesions informatives i xarrades com aplicacions pràctiques sobre el terreny. Posant exemples, es poden donar casos de dedicar unes hores aprenent com funciona una fábrica de reciclatge per després programar una visita a les instal·lacions d'aquesta. Entre altres projectes podem trobar la construcció d'una bassa per a amfibis, neteja d'una platja o seguiments ornitològics.
L'organització de les activitats es du aproximadament trimestre a trimeste tot i que poden estar condicionades a canvis d'última hora. Una vegada t'apuntes, reps un sms i un e-mail uns 5 dies abans de la següent activitat programada al qual s'ha de respondre deient si hi assistiràs o no. D'aquesta manera l'organització es pot fer una idea de per exemple, quant de material s'ha de dur o com plantejar-se dita activitat.
És un voluntariat, el qual vol dir que és completament gratuït. D'edat no hi ha màxim, però de mínim són 16 anys. 16 anys per resultar legal i trobar-se assegurats.
Jo hi he assistit a vàries quedades i realment estic content de participar-hi. Coneixes gent, t'ho passes bé i tens una distracció per a ixos matins de Dissabte o Diumenge que sovint tinc poc a fer. Sense oblidar tot allò que pots arribar a aprendre. Ah! i ja tinc sudadera oficial!
*Tal volta sigui tema d'un futur post: Enguany he posat en pràctica una nova teoria d'estudi: estudiar mentre s'escolta música. Però no ha de ser música aleatòria, sinó que a cada assignatura un grup de música i cada grup amb un estil diferenciat. Segurament desenvolupe més la idea próximament, però ha donat els seus fruits. Sip! :D
Tal volta, pot ser podria dir, que he madurat. No que ho haja fet ara de la nit al matí, però sí que m'he fixa't que defenitivament ho he fet. Almenys en un sentit que de sempre, per la meua forma de ser, havia estat oculta.
Alguns dirien que soc independent i que faig allò que vuic sense tindre que comptar amb ningú més. Bó, açò sols ha sigut la tendència que s'ha anat formant en mi durant l'últim parell d'anys. Per als ignorants informaré que no sempre ha sigut així, de fet, sé de mil coses que he perdut a la vida per la (no se ben bé com adjectivar-la) idea de no dur-les a terme tot sol. Com una por escénica però sense espectadors, sols u mateix. D'oritge incert però sense descartar el poder d'inducció d'una societat que et pregunta sovint "però ho has fet tú sol?" Espere que d'ara endavant la resposta a aquesta qüestió sigui un SÍ rotund.
Sense anar molt lluny hi exposaré un parell d'exemples que tal volta m'acaben catapultejant a tants altres (esperats i dessitjats).
Començaré per la Colla Verda: En un post futur m'esplaiaré més a descriuré aquesta associació de voluntaris ecologistes, ben vist, de moment amb açò hi ha suficient. Defensor del planeta que em dic a mi mateixa que soc, i apenes he pogut fer més que reciclar com toca el fem i economitzar l'aigua d'ús diari. Era hora d'anar més enllà i amb aquesta colla crec que ho podré complir. Però això suposava un repte, no coneixer a ningú a part de ser el "nou". "Qué collons, anem-hi!" Primer èxit ;P.
I per últim la gimnàsia. Defenitivament dues hores setmanals de tenis (sempre i quan no plogués) no eren suficients per mantindre's en la forma que u dessitjaria. El cos m'ho avisava a crits i espere no haver decidit buscar solució massa tard. De nou, buscar una nova activitat esortiva requeriria de la meua adaptació a un nou grup de persones completament desconegudes. Ni el futbol, basquet o handbol eren per diferents raons accesibles. Així doncs l'única però mai desestimada opció era la gimnàsia (aerostep, pump, afra...). Compleia tots els requisitis: horaris, diners, exercicis. Segón èxit ;P.
Tot bé de moment, seguim avançant!
