I tu en què penses?

Alguna vegada li haveu fet més cas del normal a la vostra veu interior? Igual seguireu el seu trellat, que igual passareu d’ell i així vos ha anat en la vida. Però s’haveu fixa’t en quina llengua parla? Jo sí.

Resulta curiós que una suposada veu que no gesticula ni emet so algú, utilitze una llengua viva o morta. No cal anar molt lluny per a adonar-se’n que té tot el sentit del món. Som capaços de pensar en tantes llengües com conega’m, ja que la llengua és el nostre medi de communicació i al igual que ho fem entre nosaltres, també ho fem amb nosaltres mateixa al nostre interior. Però aquest fet queda més interessant quan topetes amb una persona que ha tingut una educació diferent. Com per exemple aquelles persones que han estat educades des de la infància en una escola anglesa o que tenen pares de diferentes nacionalitats i cadascú li ha ensenyat la seua llengua natal. D’aquesta manera ix un producte capaç de parlar diverses llengues indiferentment, i la pregunta és, en quina llengua pensarà? El més probable és que et conteste una sola de les que domina i a més et pot sorprendre la resposta. Ja que imagina’t que amb eixa persona has mantés una relació completament en castellà, i un bon dia li preguntes i et contesta que pensa en anglés. Resulta que esta persona quan parla amb tu està traduint del anglés al castellà! De lo més lògic, però xocant.

De totes les llengües que podem coneixer, sempre hi haurà una que si no la predominant, serà la prioritària alhora de meditar i raonar. Podríem dir que aquesta és la nostra llengua vertaderament natal. Per a un monolíngüe no és cap problema saber quina serà, però els polilíngües igual han de pensar un segón abans de contestar. Però com saber si ets un “mono” real o un “poli” real? Fàcil, passem del món conscient al
subconscient, als somnis! Es diu que per contestar aquesta pregunta s’ha de vore en quina llengua somniem. Si tenim somnis en diverses llengues indistintament, serem tant “polis” com llengües utilitzem. Un altre detall curiós.

Dona'm ales

- Què bo seria poder eixir d’ací. Jo que sé! Anar-se’n a l’extranger a estudiar, viure una temporada en un altre país.

- Tant confiat et trobes com per a ser capaç d’adaptar-te a ixe canvi ? No és un simple me’n vaig a viure a un pis d’estudiants perquè la universitat em pilla lluny de casa. Seria un no poder tornar en un moment donat. I l’idioma què, t’apanyes amb lànglés? A més, si no ets capaç d’aprovar ací, menys ho faras allà.

- Amb l’anglés no és que siga un invàlid, però seria la primera barrera a superar. Sempre s’ha dit que una llengua s’aprén vertaderament quan un està obligat a adaptar-se, no? Però anda que no seria una bona aventura. I lo d’aprovar deixa-ho estar, que aço acaba de començar.

- I tant que seria una aventura. Però has pensat en el que podries perdre? Recorda que allí vas tu soles, els amics, la família, tots es queden enrrere, ells no poden anar darrere. Un any enter saps el que és? Un any d’anegdotes amb amics, excursions, festes, jaleos i demés que no podràs viure, un temps perdut. I com estarà tot després? Les amistats estaran com sempre? Saps que no, que inevitablement tot canviarà i que les distàncies seran majors. Quedarà un buit enorme difícil d’omplir.

- Tot cert, però és raó suficient ? Per això he de deixar esta oportunitat que tinc de poder vore món? De viure la meua pròpia vida pel meu compte? Me veig lligat al mateix lloc durant de molt de temps i la idea m’espanta. Comforme està la vivenda creus que volaré del niu prompte? Jah! Què dius! Esta és la edat de poder viure allò que vols, ara que som lliures fora de mantindre una família, que tants impediments dóna. Després ja és tot diferent i les prioritats deixen de ser els somnis i passen a ser les resposabilitats. Tot queda aplaçat i no es sap si sorgirà de nou l’opció. Ara quasi tot és possible.

- No és la primera vegada que em vens amb ixa història. Aleshores per què no ho has fet ja? Si tant fàcil ho montes, fes-ho ja!

- No, no és tant fàcil. No estava preparat, si abans la sola idea de passar una setmana lluny de casa em causava malsons! Pensa en eixe campament, què mal ho passarem. No, i tampoc estic del tot segur d’estar-ho ara i això pense fer. Com vaig a sentir-me part de la humanitat si només conec una forma de vida ? I si no et sents part, com vas a opinar, o ajudar al món en decadència?

- Però quin somni tens tú pringat? Ser el “superman” que tot ho arreglarà? Anda i no flipes. Això és impossible. No estaràs intentant fugir de la realitat, no? Mira que et conec i sé que alguna vegada ho has pensat.

- I si fora cert que més dóna ? Deixa’m la meua manera de vore les coses. I qui no ha somniat això alguna vegada ?

- Ets un crio.

-Sí, sempre...

Notícies

Obris el diari, engegues la televisió o la radio i que et trobes? Morts, centenars de morts i desenes de formes diferents per a morir. Morir em vuic jo al vore els titulars. Explocions de gas, atracs, desaparicions, accidents de trànsit, intoxicacions... Què intenten amb ixa classe de notícies? No m’importa com la palma la gent en el món, la mort només és el punt i final a una vida, què no és més interesant saber com ha viscut ixa persona i com s’esforçava per seguir avant? NO! Ens conten detalladament com ha mort aplastada entre la ferralla del seu vehícle. Després passes la pàgina i veus: Liposuccions des de 5000 euros, a ningú li va a caldre operar-se de lo que potaran al vore l’agonia de notícies. Així volen sensibilitzar a la societat? Estan conseguint el contrari, què vols que et diga. 100, 200 morts o més en una setmana tràgica a Bagdad, a qui penses que encara li asombra que allí la mort et pilla a la volta del cantó? Si tots els dies mor algú, al final ja ho consideres normal, què no farem apostes a vore quants moren demà? Insensible? Sóc un producte d’una societat manipuladora traficant d’informació.

Sé que segur que hi ha milers d’histories que representen grans valors morals que serien molt més sociodidactes que allò que ens mostres a diari. Es creuen que és això el que volem vore, a qualsevol que li preguntes no crec que li faça gràcia vore morts a la televisió junt als seus fills, no? Aleshores per què ho aguantem? I faig la mateixa pregunta que he aprés d’Iñaki Gabilondo: “La gente ve lo que quiere, o lo que se le ofrece?”

Un món compartit

Un món compratit per milions de persones, tots vivim en un mateix lloc però amb diferències que arriben a ser devastadores. Tanquem més el cercle, un continent, un país, una ciutat. Tampoc és raó suficient per viure en armonia, ni tant sols per a una simple salutació, per què no? No t’has cansat de vore a ixa persona creuan-te-la pel carrer? Un hola, un bon dia, no és raó suficient. Anem al autobús, al tramvia i lluitem per buscar un lloc on estar soles, on no tinga’m a ningú enfront, i arribem a sentir-se incomodes si nosaltres mateixa o cap altre acaba seguent-se al nostre costat. Ara de vegades sí que soltem un hola, per educació? O per què ens trobem massa incòmodes i volem sentir-se un poc més aprop de la persona i no fer tant brusca la entrada? Per què no continua ahi la conversa? Ningú es fa l’ànim, de vegades ni passa pel cap la possibilitat de fer-ho. Som humans, compartim ciutat i tal volta parada de destí, sempre agafem el mateix transport i no som capaços de continuar amb una conversa. Com a persones tots som interessants i podem arribar a ser divertits en certs moments, per què no passar una bona estona lluitant per mantindre un ambient agradable i no aïllar-se en la nostra ment o en un món de música? Pijor és quan es comparteix algo més, un treball, una vivenda, una carrera universitària. Ens saludem per què arribem a vorens a diari i alguna cosa més si és que s’arriba a compartir un treball o un examen (de pur nerviosisme parles amb qualsevol desconegut que estiga passant pel mateix). Però sense raó moltes vegades no ens interessem mén enllà per la persona. Algunes vegades et pots trobar parlant amb eixa persona i ni tant sols saps el seu nom. Curiós...

I açò no va a servir de res

I que passa si Iran i Corea se dediquen a enrriquir urani i a fer bombes nuclears? Ale i que se peten el cul! Per a que collons les voldran? A base d’ixes bombes se n’anem tots a la merda, que han posat columpios, no? Tranquils! Que EEUU ens lliurarà del mal i matarà i farà guerra per la Pau. Però què Pau imbècil! Si gràcies a tu hi ha guerra a tot arreu. Vas on hi ha una guerra i si te poses a furgar, li voras el cul a Bush deixant la merda. Que teniu por? I tant que en teniu, poseu el nas en tants assumptes que un dia esnifareu verí. Si només hi ha que vore com reaccioneu quan una avioneta fa pum en un dels vostres edificis. Psa! El dia que arribe la guerra a les teues ciutats s’aneu a cagar, i no dubtes que arribarà, vos ho esteu guanyant. Però no abans de palmar-la per la sed, que l’aigua s’acaba, i no ajuden els camps de gols, per cert! Algú m’explica d’on va a traure Polaris mataWorld l’aigua per a regar 9 camps de golf a vora mar? Aigua de mar vas a veure tu Camacho i ta tia Maria de Murcia. I Marina d’Estiercol? Una altra que se dedica a edificar on no es pot però que pilla al polític corrompit per banda, especuladors! I que va a fer el govern! Pa mi que estan ja tots en un mateix sac. El sistema te fugues i la part judicial un forat negre. Un home, autor de 25 homicidis i condenat a 3000 anys de presó, com pot estar a punt d’eixir passats només 18? I encara no he dit que el cafre este era membre de ETA, encara ho és, que ningú el mire amb bons ulls. Només per ser membre de la banda li deurien de caure els 3000 de colp sense falta de fer ús d’una bala. Però no! Pensant estan reduir-li la pena. Així també me faig un criminal jo, total... si per 25 assassinats = 20 anys... Me dedique a fer algo més beneficios i si me pillen passe el finde a Picasent. Anda ya!

Espiral

Gira gira giravolta sense parar
Des de que naixes fins que mors
Des de que respires fins que sospires
Tornant al principi o final on tot es confon

Mires i et mareges
Observes i no entens
Perquè pega tantes voltes tan apresa
Que quan et dones compte
No saps com has arribat i tot et pesa

Recordes el gir de la espiral
Sense saber si era el gir esperat
Rius el present, que remei!
Plores pel passat per recordar
Somnies un futur ja oblidat

Tot dins d’una mateixa linia
Deixa que gire
Intentar parar-la
es intentar-ho amb un tren en marxa
si et pares et perds
si continues algun dia comprens

Una espiral que gira i gira sobre el seu eix
Com la vida, com l’amor
Com el propi ser d’u mateix.