12 de setembre del 2010

Se m'ha oblidat...

Se m’ha oblidat sentir, cap caricia és capaç de despertar en mi el calor per voler ser humà de nou.

Se m’ha oblidat sentir, la teva presència no aconsegueix que cresca el meu interés per tú.

Se m’ha oblidat sentir, el plaer propi ha passat a ser una explosió de pols sense sabor.

Se m’ha oblidat sentir, recolçat en una roca em camufle amb la fredor que compartim.

Se m’ha oblidat sentir, l’humetat dels teus llavis no hem calfa, precipita al buit de l’oblit.

Se m’ha oblidat sentir, ja no s’oeixen els batecs del que fou un dia una bomba d’empatia.

Se m’ha oblidat sentir, per les venes ja que no corre vida, sols oli que engrasa els engranatges de l’autòmat en que m’he convertit.

Se m’ha oblidat sentir, les llàgrimes formen estalactites que no recorden ja quina fou la seva funcionalitat.

Se m’ha oblidat sentir, sols la soledat anestèsia la pena que s’amaga rere un mur de falsa seguretat.

1 comentari:

Trasgo de ciència ha dit...

Collons collons, qué profund, qué poétic,qué...Fuertes.
M'ha agradat molt tio,MOLT.