Integració d'un ex-exponencial

Diumenge a la nit, la nit anterior havia conegut un pub a la platja de Benidorm que hem va encantar. Y hui volia tornar. Vaig estar tot el dia avisant que me n’anava sí o sí, que m’acompanyés qui vuigués, però que jo anava a anar tot i sent sol. Finalment així va ser.

Cap a les 2:30 vaig abandonar l’apartament. Quasi la totalitat dels meus amics (per no dir tots) veien una auténtica bogeria allò, hem recomenaven que no anara, que hem quedés. Però per a mi cada nagació em donava més ganes de fer-ho. Quasi mig hora després arribí allí. El local, anomenat HeartBreak estava ambientat al més pur estil americà: Dibuixos, posters, fins a peces de chopers. No quedava espai lliure sobre les parets o al sostre on no hi hagués un dibuix o una imatge firmada d’una grup de música, guitarres eléctriques de Kiss, Rolling Stones i Guns’n Roses, i una xaqueta firmada per Loquillo! I no oblidem la decoració típica amb mil referències a les cervesses americanes com Budweiser o la mitificada Duff. Però em quede amb els taburets, que eren seients de moto.

Per a la meua decepció hi havia prou menys gent que el dia anterior, bàsicament es trobava mig ple doncs tota la gent es concentrava en una meitat del bar. Conforme entrí aní a la barra a per una cervessa, encara no tenia clar del tot com pensava actuar allí, sol, així que mentre em durara aquesta tindria un temps per pensar. De moment, exceptuant la primera cançò que era de Nirvana, la música no m’era coneguda, em fixí en la gent: El primer que em va cridar l’atenció va ser un home d’aparença demacrada que per la falta de coordinació als seus moviments, anava begut. Després aparegué un conegut de vista de la nit anterior: pèl llis i llarg amb unes patilles com les d’abans, llargues i gruixudes, se te quedava la seua imatge grabada. Les cambreres tampoc passaven desapercebudes. En inici em paregueren dos clients més, però al fixar-me en el sueter era evident que treballaven allí. Açò ho dic perquè quasi botaven, ballaven i es menejaven més que la auténtica clientela, tot un gust vore-les. Mentalment les vaig nomenar “Pelé i Melé”, doncs eren tal per a qual: de baixa estura però idéntica entre elles i una rubia i l’altra morena. Per últim un grup mixte al 50% de quatre (on es trobava el xic de les retro-patilles) i un altre prou més voluminós de tios.
La cervessa ja donava poc de si quan sonà la cançò que em despegà el cul del seient: Thunderstruck de AC/DC. De sobte tenia clar com anava a passar la nit: ballant al meu rotllo. Després d’aquesta vingueren altres tantes, si no conegudes, molaven, pel que no pensava tornar a seure’m. En algún moment, de mirades i somriures amb la resta de presents una de les xicones del grup mixte se m’arrimà i exclamà tot en to jovial: ¡oye, no te rias!. Jo no vaig tindre altra resposta que: No, si me rio es porque me gusta la música. Es va donar per satisfeta i continuà amb els seus i jo a la meua. Poc després entrà un grup gran de xicones i quasi inmediatament em trobí ballant sol en mig de tres grupets: el mixte, el de tios i el de ties. Em desplací cap a la barra i vaig analitzar la situació: Al meu pensar aquest és el punt clau de la nit, o intente unir-me a un grup d’aquests o continue fent el capoll jo soles. Vaig a intentar-ho. El grup de ties… sense comentaris, individualment es podria intentar, però en manada són un perill. El grup de tios, seria una opció, molta testosterona i començar a botar a lo bestia com ells no estaria gens mal. Però està el grup mixte. Ja has parlat amb una de les xicones i pareixia simpàtica, nem allà. Cridí la seua atenció amb un toc al braç i al girar-se: ¡Hola! ¿Me puedo integrar con vosotros? Es que vengo solo. Per a la meua sorpresa:
- ¡Claro que sí! Tú baila, ¡baila!. ¿Cómo te llamas?
- Rubén
- Yo soy Bego y ellos son (merda, no recorde els seus noms, crec que Esther y Juanluís. Si se me presenta l’ocasió ho confirmaré) – Digué i dirigint-se a ells continuà – Él es Rubén, que se integra.
No digueren res però m’acceptaren, tot i que es mostraren prou tallats. I allí estava amb la parelleta, el xic de les retro-patilles i Bego. Amb aquesta última entablí una conversa durant una estona sobre música, gustos i una llarga llista de concerts als que ella havia asistit. Vaja, en digué tants que em va fer sentir con si encara no hagués viscut res. La resta del grup eren amics seus de Castelló als que havia invitat, ja que ella vivia a Benidorm i aquest pub el freqüentava sovint. Cosa que era completament certa doncs coneixia a tots els cambrers i al DJ també. En allò que vindre per allí l’home demacrat, begut i amb pinta de guiri. Bego el coneixia, doncs també era un habitual del bar. Es deia Phillip i era Belga. D’alguna manera vaig començar a parlar amb ell. Ell en castellà/angles i jo en anglés/castellà. S’enteniem. Hem va caure bé l’home aquest. Segons vaig entendre i recorde portava vivint a Benidorm durant 8 mesos, jugava al poker i al seu país trevallava com a inventor per a una empresa. La raó de viure a Espanya era que companys d’allí li havien robat, d’alguna forma, dos milions d’euros. Per argumentar que certament ell era prou ric m’ensenyà un claurer amb el símbol de jaguar deient que ja era el quint que tenia. Bego també estava inclosa en la conversa i ni ella ni jo podiem acabar de creure’s tot allò. Llevant açò, em quede amb una frase que va soltar:
- A mi me gusta el castellano, aunque sea complicado para mi con tantas conjunciones de verbos. Porque aquí hablais poco pero decis mucho, allí hablamos mucho, ¡pero no decimos nada! – A mi em va resultar molt graciosa.
Sense donar-se compte es varen fer les 5 i el pub començà a xapar. Isquerem però no pareixia que el grupet vuiguera anar-se’n a casa, de fet, parlaven d’anar a un pub que tancava sobre les 8. No vaig dir res, però ja contaven amb mi per a anar. I tant si anava! M’ho estava passant genial.
De camí, ens topetàrem amb tot el personal del bar que anava de camí al mateix pub, s’anomenava Hipódromo i es trobava en la zona guiri. Allí l’ambient era completament diferent: llums de neó i música electrónica. Tot ple d’imbècils més nosaltres. Phillip, el belga, ens invità a una canyeta i jo vaig estar parlant amb un dels cabrers del HeartBreak. Un tio grandot i argentí que em va comentar que allí a Argentina tenien passió per l’amargura mentre que así ho teniem per la dolçor. Prenien una infusió més amarga que el café i sense sucre (puag). El DJ també era argentí i no es despegava de la Bego, i m’hagués agradat mantindre una conversa (tot el que es pot dir conversa en lloc com aquell) amb ella, però resulta impossible, per a mi, guanyar en làvia a un argentí, jajajaja. Així que com veia que allí ja no pintava res, i havia passat una bona nit, vaig decidir que l’única manera de tornar a parlar amb ella era despedint-me. Ho vaig fer de tots i a ella li vaig demanar que isquerem per poder despedir-se adeqüadament. De nou li doní les gràcies per tot, que m’ho havia passat millor del que esperava i per a qualsevol cosa tenia nuna amistat a Sagunt. Em va facilitar el seu msn tot i que seria ella qui decidira mantindre el contacte o no. Dit açò, ella torna a dintre i jo inicí la marxa cap a l’apartament. Al llit arribí vora les 7 del matí. Tot havia passat en tres hores i mitja? Quina pasada! A roncar!